" E, finito!"

Després de tres mesos d'entrades diverses (més o menys treballades, més o menys interessants), estimat bloc tu i jo hem acabat. Però, hem acabat de veritat o això només és l'inici d'una bella amistat com deia el gran Humphrey Bogart? Qui sap, el temps dirà.
Només puc dir que no em podia acomiadar sense, després de tant teoritzar, suposar i imaginar què és ser un periodista i què fa aquesta espècie humana dia rere dia, provar-ho. Estimats lectors (si és que hi ha algú ), us presento la meva primera aventura com a periodista: assistir a una roda de premsa! (ja només em cal un Milú). 
Tot i que ja n'havia vist moltes, moltíssimes per la televisió i havia assistit a alguna de futbol, no és el mateix -o si més no, ximpleta jo, no m'ho va semblar- assistir-hi en qualitat d'una mena de projecte de periodista. El primer dubte que se'ns va plantejar a l'Elsa Cano i a mi (la companya amb qui vaig anar), va ser a quina roda de premsa o compareixença pública de totes les que es fan cada dia, havíem d'anar; i el més important, a quina ens deixarien entrar. 
Després de consultar l'Agenda Informativa que Europa Press posa a disposició dels periodistes a la seva plana web, ens vam decidir per una possiblement modesta però interessant compareixença d'Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal PP, ja que, justament la nit anterior havien sortit publicades unes informacions que relacionaven el PP de Barcelona amb uns cobraments irregulars dins la trama  Gürtel. (Paga la pena dir que, tot i que un periodista de la Cadena SER li va preguntar per aquestes informacions, el polític va esquivar la pregunta al·legant que desconeixia la informació i que, per tant, no podia dir res al respecte). 
La breu compareixença, que va començar a les 11:45 (ni un minut més tard), va tractat sobre, segons Fernández Díaz, el preocupant increment de la inseguretat ciutadana que es viu als carrers de la ciutat comtal. 


_______________________________________________________

Fernández-Díaz acusa Trias de “baixar la guàrdia” vers la seguretat ciutadana als carrers de Barcelona

BARCELONA. (Redacció).- Alberto Fernández-Díaz, president del grup municipal PPC, ha acusat l’alcalde Xavier Trias d’haver “baixat la guàrdia en seguretat” a la ciutat comtal en una roda de premsa que ha ofert aquest matí a l’Ajuntament de Barcelona. El popular ha centrat la seva compareixença en l’augment de la inseguretat ciutadana als carrers de la ciutat i ha afirmat que tots els indicadors principals de seguretat ciutadana s’han vist incrementats respecte l’any 2009 (l’ ”any negre”), segons el polític.
El cap del PPC a l’Ajuntament ha posat accent en l’augment dels robatoris amb força que, considera, “augmenten l’alarma social que té una incidència directa en la seguretat i l’estat d’ànim de la gent del carrer”. Tot i haver estat breu en la seva intervenció, Fernández-Díaz ha deixat clar el seu malestar amb l’equip de govern i li ha demanat personalment a l’alcalde Trias que no es deixi enganyar per la davallada en el nombre de denúncies (el 2011 va ser d’un 40’6% i el 2012, d’un 35’6%) perquè, tot i aquest decreixement, “la gent reconeix ser víctima de furs però no ho denuncien”. De manera contundent ha reclamat que l’Ajuntament revisi el Pla de Seguretat.
La roda de premsa, en què també ha remarcat en darrer terme la “bona notícia” que suposarà la total reposició del cos de Bombers quan aquests es jubilin, possible després del debat al Senat “a instàncies del PP”, ha tractat alhora la represa de pràctiques incíviques per part dels barcelonins com la reaparició de neteja-vidres o la ineficàcia policial en el moment de posar multes als ciclistes incívics.


Clàudia Sacrest, Mariona Folguera, Iris Pineda, Elsa Cano i Judit Casellas (d'esquerra a dreta)


El dia però, no va acabar amb l'assistència a aquest acte sinó que, afortunadament també vàrem poder assistir (una mica d'estranquis) a la continuació del Debat sobre el deute entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona a la Sala Lluís Companys. 

Mariona Folguera, Elsa Cano i Iris Pineda (d'esquerra a dreta)


#MarionaDixit

"Veritas odium parit"

Els llatins, gent molt sàvia, ja ho deien ben clar: la veritat, requisit indispensable per exercir qualsevol activitat vital: des d'establir una relació (comercial, íntima, amical) a desenvolupar un treball és LA conditio sine qua non perquè l'empresa en què ens capfiquem, resulti (i resulti de manera exitosa, és clar).
Però, què és la veritat? Segons el DIEC, aquest concepte no només té una accepció; sinó que en té múltiples:
Conformitat amb allò que és, ha estat o serà. Establir la veritat d’una proposició. Negar la veritat d’una asserció. 
f. [LC] [FS] Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és. L’estudi de la veritat. 
f. [LC] [FS] Allò que realment és, realitat. Ell ha dit la veritat. A dir veritat, hem de reconèixer que ells en saben més. Això que ell ha contat és la pura veritat. 
f. [LC] [FS] Proposició que no es pot negar racionalment. Veritats científiques, filosòfiques."

Així doncs, com podem definir-la? Amb quina d’aquestes explicacions ens hem de basar? Perquè, només ens n’hem de basar en una o en podem fer un poti-poti?
Veient la confusió que genera ja aquest mot només d’entrada, el món del periodisme (no gens recargolat i complicat), va decidir vés a saber quan, com, per qui i per què, que els professionals d’aquest sector no es podien conformar amb proveir els ciutadans amb “la veritat” sinó que en confegirien un matís més: “la veritat periodística”.
I, què és aquesta veritat? A parer personal -el d’una estudiant de primer de carrera que no sap ben bé ni què s’amaga darrere la P de Periodisme-, aquesta veritat és l’explicació ideada pels professionals per excusar-se vers la difícil, i crec que impossible, tasca d’oferir la veritat.
Trobo que la veritat, tot i ser indispensable i pregonar-se als quatre vents, és impossible de trobar en cap mitjà. La paraula, el concepte, amb totes les seves lletres és tant fàcil d’aconseguir com de trobar l’Atlàntida. I, per què? Doncs, més que res perquè totes les notícies, reportatges, cròniques, anàlisi, editorials,etc.. estan fets per persones; per humans que, com qualsevol persona que no treballi de periodista, també viu en un entorn familiar i social, que també té unes fílies i fòbies, que també té uns coneixements adquirits i que també sent.
És aquest el motiu pel qual els periodistes busquen, com a primer i més important, criteri perquè em temo que ni ells mateixos l’han trobat en el sentit més pur. Qualsevol informació ha passat  -i està passant en aquest mateix instant- per mil i una mans i cadascuna creurà i pensarà coses diferents: el redactor voldrà que es publiqui A i s’elimini B, el cap de redacció voldrà que s’expliqui C i només es nomeni B i el director del mitjà en qüestió desitjarà donar a conèixer F.
D’aquesta manera, i per la mateixa funció de “gatekeeper” que exerceix cadascú en aquesta professió, la veritat absoluta és impossible d’assolir però ha de ser aquell bri d’aire que ens faci llevar-nos cada dia disposats a fer la nostra feina, a fer-la bé intentant oblidar el màxim possible les nostres conviccions, aficions, desitjos i tírries per entregar-nos per complet a la feina per què hem lluitat tant i que, en teoria, estimem: el BON periodisme.

Crec que l’únic indicador per saber si fem bé la nostra feina, serà conèixer quina repercussió té en els cercles influents i implicats: si expliquem la bona veritat (la que normalment es busca ocultar), ens crearem odi cap a la nostra figura; i és que, quin bon periodista no és odiat per algú amb criteri o motius justificats per a fer-ho?
En el món del periodisme, SEMPRE és:



#MarionaDixit