"Veritas odium parit"

Els llatins, gent molt sàvia, ja ho deien ben clar: la veritat, requisit indispensable per exercir qualsevol activitat vital: des d'establir una relació (comercial, íntima, amical) a desenvolupar un treball és LA conditio sine qua non perquè l'empresa en què ens capfiquem, resulti (i resulti de manera exitosa, és clar).

Però, què és la veritat? Segons el DIEC, aquest concepte no només té una accepció; sinó que en té múltiples:

“Conformitat amb allò que és, ha estat o serà. Establir la veritat d’una proposició. Negar la veritat d’una asserció. 

1 2 f. [LC] [FS] Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és. L’estudi de la veritat. 

1 3 f. [LC] [FS] Allò que realment és, realitat. Ell ha dit la veritat. A dir veritat, hem de reconèixer que ells en saben més. Això que ell ha contat és la pura veritat. 

1 4 f. [LC] [FS] Proposició que no es pot negar racionalment. Veritats científiques, filosòfiques."

Així doncs, com podem definir-la? Amb quina d’aquestes explicacions ens hem de basar? Perquè, només ens n’hem de basar en una o en podem fer un poti-poti?

Veient la confusió que genera ja aquest mot només d’entrada, el món del periodisme (no gens recargolat i complicat), va decidir vés a saber quan, com, per qui i per què, que els professionals d’aquest sector no es podien conformar amb proveir els ciutadans amb “la veritat” sinó que en confegirien un matís més: “la veritat periodística”.

I, què és aquesta veritat? A parer personal -el d’una estudiant de primer de carrera que no sap ben bé ni què s’amaga darrere la P de Periodisme-, aquesta veritat és l’explicació ideada pels professionals per excusar-se vers la difícil, i crec que impossible, tasca d’oferir la veritat.

Trobo que la veritat, tot i ser indispensable i pregonar-se als quatre vents, és impossible de trobar en cap mitjà. La paraula, el concepte, amb totes les seves lletres és tant fàcil d’aconseguir com de trobar l’Atlàntida. I, per què? Doncs, més que res perquè totes les notícies, reportatges, cròniques, anàlisi, editorials,etc.. estan fets per persones; per humans que, com qualsevol persona que no treballi de periodista, també viu en un entorn familiar i social, que també té unes fílies i fòbies, que també té uns coneixements adquirits i que també sent.

És aquest el motiu pel qual els periodistes busquen, com a primer i més important, criteri perquè em temo que ni ells mateixos l’han trobat en el sentit més pur. Qualsevol informació ha passat  -i està passant en aquest mateix instant- per mil i una mans i cadascuna creurà i pensarà coses diferents: el redactor voldrà que es publiqui A i s’elimini B, el cap de redacció voldrà que s’expliqui C i només es nomeni B i el director del mitjà en qüestió desitjarà donar a conèixer F.

D’aquesta manera, i per la mateixa funció de “gatekeeper” que exerceix cadascú en aquesta professió, la veritat absoluta és impossible d’assolir però ha de ser aquell bri d’aire que ens faci llevar-nos cada dia disposats a fer la nostra feina, a fer-la bé intentant oblidar el màxim possible les nostres conviccions, aficions, desitjos i tírries per entregar-nos per complet a la feina per què hem lluitat tant i que, en teoria, estimem: el BON periodisme.

Crec que l’únic indicador per saber si fem bé la nostra feina, serà conèixer quina repercussió té en els cercles influents i implicats: si expliquem la bona veritat (la que normalment es busca ocultar), ens crearem odi cap a la nostra figura; i és que, quin bon periodista no és odiat per algú amb criteri o motius justificats per a fer-ho?

En el món del periodisme, SEMPRE és:

#MarionaDixit