" E, finito!"

Després de tres mesos d'entrades diverses (més o menys treballades, més o menys interessants), estimat bloc tu i jo hem acabat. Però, hem acabat de veritat o això només és l'inici d'una bella amistat com deia el gran Humphrey Bogart? Qui sap, el temps dirà.

Només puc dir que no em podia acomiadar sense, després de tant teoritzar, suposar i imaginar què és ser un periodista i què fa aquesta espècie humana dia rere dia, provar-ho. Estimats lectors (si és que hi ha algú ), us presento la meva primera aventura com a periodista: assistir a una roda de premsa! (ja només em cal un Milú). 

Tot i que ja n'havia vist moltes, moltíssimes per la televisió i havia assistit a alguna de futbol, no és el mateix -o si més no, ximpleta jo, no m'ho va semblar- assistir-hi en qualitat d'una mena de projecte de periodista. El primer dubte que se'ns va plantejar a l'Elsa Cano i a mi (la companya amb qui vaig anar), va ser a quina roda de premsa o compareixença pública de totes les que es fan cada dia, havíem d'anar; i el més important, a quina ens deixarien entrar. 

Després de consultar l'Agenda Informativa que Europa Press posa a disposició dels periodistes a la seva plana web, ens vam decidir per una possiblement modesta però interessant compareixença d'Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal PP, ja que, justament la nit anterior havien sortit publicades unes informacions que relacionaven el PP de Barcelona amb uns cobraments irregulars dins la trama  Gürtel. (Paga la pena dir que, tot i que un periodista de la Cadena SER li va preguntar per aquestes informacions, el polític va esquivar la pregunta al·legant que desconeixia la informació i que, per tant, no podia dir res al respecte). 

La breu compareixença, que va començar a les 11:45 (ni un minut més tard), va tractat sobre, segons Fernández Díaz, el preocupant increment de la inseguretat ciutadana que es viu als carrers de la ciutat comtal. 

_______________________________________________________

Fernández-Díaz acusa Trias de “baixar la guàrdia” vers la seguretat ciutadana als carrers de Barcelona

BARCELONA. (Redacció).- Alberto Fernández-Díaz, president del grup municipal PPC, ha acusat l’alcalde Xavier Trias d’haver “baixat la guàrdia en seguretat” a la ciutat comtal en una roda de premsa que ha ofert aquest matí a l’Ajuntament de Barcelona. El popular ha centrat la seva compareixença en l’augment de la inseguretat ciutadana als carrers de la ciutat i ha afirmat que tots els indicadors principals de seguretat ciutadana s’han vist incrementats respecte l’any 2009 (l’ ”any negre”), segons el polític.

El cap del PPC a l’Ajuntament ha posat accent en l’augment dels robatoris amb força que, considera, “augmenten l’alarma social que té una incidència directa en la seguretat i l’estat d’ànim de la gent del carrer”. Tot i haver estat breu en la seva intervenció, Fernández-Díaz ha deixat clar el seu malestar amb l’equip de govern i li ha demanat personalment a l’alcalde Trias que no es deixi enganyar per la davallada en el nombre de denúncies (el 2011 va ser d’un 40’6% i el 2012, d’un 35’6%) perquè, tot i aquest decreixement, “la gent reconeix ser víctima de furs però no ho denuncien”. De manera contundent ha reclamat que l’Ajuntament revisi el Pla de Seguretat.

La roda de premsa, en què també ha remarcat en darrer terme la “bona notícia” que suposarà la total reposició del cos de Bombers quan aquests es jubilin, possible després del debat al Senat “a instàncies del PP”, ha tractat alhora la represa de pràctiques incíviques per part dels barcelonins com la reaparició de neteja-vidres o la ineficàcia policial en el moment de posar multes als ciclistes incívics.

Clàudia Sacrest, Mariona Folguera, Iris Pineda, Elsa Cano i Judit Casellas (d'esquerra a dreta)

El dia però, no va acabar amb l'assistència a aquest acte sinó que, afortunadament també vàrem poder assistir (una mica d'estranquis) a la continuació del Debat sobre el deute entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona a la Sala Lluís Companys. 

Mariona Folguera, Elsa Cano i Iris Pineda (d'esquerra a dreta)

#MarionaDixit

"Veritas odium parit"

Els llatins, gent molt sàvia, ja ho deien ben clar: la veritat, requisit indispensable per exercir qualsevol activitat vital: des d'establir una relació (comercial, íntima, amical) a desenvolupar un treball és LA conditio sine qua non perquè l'empresa en què ens capfiquem, resulti (i resulti de manera exitosa, és clar).

Però, què és la veritat? Segons el DIEC, aquest concepte no només té una accepció; sinó que en té múltiples:

“Conformitat amb allò que és, ha estat o serà. Establir la veritat d’una proposició. Negar la veritat d’una asserció. 

1 2 f. [LC] [FS] Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és. L’estudi de la veritat. 

1 3 f. [LC] [FS] Allò que realment és, realitat. Ell ha dit la veritat. A dir veritat, hem de reconèixer que ells en saben més. Això que ell ha contat és la pura veritat. 

1 4 f. [LC] [FS] Proposició que no es pot negar racionalment. Veritats científiques, filosòfiques."

Així doncs, com podem definir-la? Amb quina d’aquestes explicacions ens hem de basar? Perquè, només ens n’hem de basar en una o en podem fer un poti-poti?

Veient la confusió que genera ja aquest mot només d’entrada, el món del periodisme (no gens recargolat i complicat), va decidir vés a saber quan, com, per qui i per què, que els professionals d’aquest sector no es podien conformar amb proveir els ciutadans amb “la veritat” sinó que en confegirien un matís més: “la veritat periodística”.

I, què és aquesta veritat? A parer personal -el d’una estudiant de primer de carrera que no sap ben bé ni què s’amaga darrere la P de Periodisme-, aquesta veritat és l’explicació ideada pels professionals per excusar-se vers la difícil, i crec que impossible, tasca d’oferir la veritat.

Trobo que la veritat, tot i ser indispensable i pregonar-se als quatre vents, és impossible de trobar en cap mitjà. La paraula, el concepte, amb totes les seves lletres és tant fàcil d’aconseguir com de trobar l’Atlàntida. I, per què? Doncs, més que res perquè totes les notícies, reportatges, cròniques, anàlisi, editorials,etc.. estan fets per persones; per humans que, com qualsevol persona que no treballi de periodista, també viu en un entorn familiar i social, que també té unes fílies i fòbies, que també té uns coneixements adquirits i que també sent.

És aquest el motiu pel qual els periodistes busquen, com a primer i més important, criteri perquè em temo que ni ells mateixos l’han trobat en el sentit més pur. Qualsevol informació ha passat  -i està passant en aquest mateix instant- per mil i una mans i cadascuna creurà i pensarà coses diferents: el redactor voldrà que es publiqui A i s’elimini B, el cap de redacció voldrà que s’expliqui C i només es nomeni B i el director del mitjà en qüestió desitjarà donar a conèixer F.

D’aquesta manera, i per la mateixa funció de “gatekeeper” que exerceix cadascú en aquesta professió, la veritat absoluta és impossible d’assolir però ha de ser aquell bri d’aire que ens faci llevar-nos cada dia disposats a fer la nostra feina, a fer-la bé intentant oblidar el màxim possible les nostres conviccions, aficions, desitjos i tírries per entregar-nos per complet a la feina per què hem lluitat tant i que, en teoria, estimem: el BON periodisme.

Crec que l’únic indicador per saber si fem bé la nostra feina, serà conèixer quina repercussió té en els cercles influents i implicats: si expliquem la bona veritat (la que normalment es busca ocultar), ens crearem odi cap a la nostra figura; i és que, quin bon periodista no és odiat per algú amb criteri o motius justificats per a fer-ho?

En el món del periodisme, SEMPRE és:

#MarionaDixit

Practicant amb la professió

Entrevistem a Rita Ampurdanès i Trobada, nascuda l'any 1933 a Tragó de Peramola (Lleida) en una família d'humils pagesos lleidatans. De petita, es va traslladar amb els seus dos germans i els seus pares a una masia a Artesa de Segre i anys més tard, ja casada, a Preixens. A causa d'un accident de trànsit que patí el seu marit, Francesc Folguera Mercadal, es traslladà a Barcelona on hi visqué 35 anys fins que, ara fa 23 anys, es va traslladar a Mollet on actualment, pinta i fa poemes per distreure's i passar l'estona. 

Pregunta: Encara que era molt petita quan va començar la Guerra Civil, què en recorda? Què van haver de fer?

Resposta: La guerra va ser una època molt dura en què recordo que vaig passar gana, molta gana. Nosaltres (la seva família i ella) que vivíem a la masia (el Mas Ampurdanès, a Artesa de Segre) vam haver de fugir de casa perquè no paraven de bombardejar la zona i refugiar-nos a la muntanya de Salgar (prop d'Artesa), on hi havia totes les famílies de la zona. 

Quan no teníem menjar, el meu pare baixava a la masia a buscar alguna cosa perquè allà hi vam deixar tots els animals i les conserves i un dia, es va trobar amb uns lladres que li van disparar dos trets: un a un ull i l'altre a la boca que li va travessar tota la boca. Va quedar desgraciat.

Jo recordo com veia que queien bombes, com no paraven de caure bombes però, per sort, cap va malmetre la masia. Si hi hagués passat res, no sé on hauríem anat a viure acabada la guerra: allà ho teníem tot. 

P: Què recorda de l'escola a què va anar? Estudiaven el mateix nois i noies?

R: Els meus germans (Joan i Josep) i jo vam anar a l'escola pocs anys perquè havíem d'ajudar els nostres pares amb totes les tasques a la masia. Però els anys que hi vam anar, ells estudiaven coses diferents que jo. A les noies, per exemple, ens obligaven a fer "Corte y confección": una classe on ens van ensenyar a cosir, bordar, planxar, etc... Recordo que jo també volia fer matemàtiques com els meus germans i un dia, quan vaig preguntar si en podia fer, em van dir que no, que allò era cosa d'homes i que jo havia d'aprendre bé a fer les tasques de la llar perquè, quan tingués un marit, el pogués servir. Allò em va desconcertar i indignar, per què no podia fer jo matemàtiques de veritat com els meus germans?

________________________________________________________________________

Els nois i les noies eren educats de manera diferent durant l'època franquista

Rita Ampurdanès i Trobada, tragonenca de 80 anys, ha explicat en una entrevista concedida a una estudiant de primer de periodisme de la UPF que, durant l’època franquista els nois i noies no estudiaven el mateix; sinó que “ells  (els seus germans, Joan i Josep) estudiaven coses diferents que jo”.

Segons ha confessat la senyora Ampurdanès, tot i que van anar poc temps a l’escola “perquè havíem d’ajudar els nostres pares amb totes les tasques a la masia” els seus germans feien matemàtiques “de veritat”; mentre que ella feia “Corte y confección”: una assignatura implantada durant l’època franquista que només s’impartia a les dones en què se les ensenyava a fer tasques domèstiques com cosir. Ella, indignada pel tracte diferent que rebia vers els seus germans, un dia va demanar per què no podia fer el mateix que feien ells. “Em van dir que no, que allò era cosa d’homes i que jo havia d’aprendre bé a fer les tasques de la llar” per poder servir, en un futur, el seu marit.

La molletenca d’acollida ha explicat també que recorda la Guerra Civil com uns anys en què “vaig passar gana, molta gana” i on va viure una dels moments més traumàtics de la seva vida: veure el seu pare “desgraciat” en rebre dos trets d’uns lladres que es va trobar a casa seva. Tot i així, també recordo amb un somriure de felicitat a la cara que “veia que queien bombes, com no paraven de caure bombes però per sort, cap va malmetre la masia” on van poder tornar després que s’acabés la guerra. 

______________________________________________________________________________

Trobo que entrevistar una persona és la millor manera de conèixer la història, de conèixer tant els esdeveniments històrics a nivell general com les anècdotes personals que permeten configurar-se una visió més completa i potser més realista de què va suposar cada fet en concret. A vegades, quan estudiem història, ens ho prenem com quelcom aliè a nosaltres que va passar en un altre temps i en un altre temps quan, realment, etapes com la Guerra Civil van esdevenir-se on ara vivim i no fa tants anys.

A més, posar-se davant d'algú, requereix coratge i valor ja que, molts cops, no saps què t'explicarà o com t'afectarà i, sigui el que sigui, has de mantenir la positura i prendre notes per confegir, després, la notícia.  

Les entrevistes són un dels gèneres periodístics que més m'agraden i m'apassionen: parlar cara a cara amb algú (sigui més o menys famós), de tu a tu, és quelcom meravellós. 

Jo una cava, si us plau; o no, millor un Akita Inu, o....

Des que era un marrec, l'adjectiu quasi bé preferit pels de casa per cridar-me (es disputaven EL lloc amb patufet) sempre havia volgut ser veterinària.
Doncs sí, em sap greu dir-ho però adorava els animals i tenia molt clar que la meva funció en aquest món havia de ser curar-los, acaronar-los quan els abandonessin, acollir-los i fer-los feliços. Aquesta era, fins fa un temps, la resposta que donava sempre que algú em feia la pregunta de què volia ser de gran. Ho tenia clar, claríssim; quasi que ja m'havia comprat la bata i el fonendoscopi quan, de cop i gràcies en part al programa "Veterinaris" de TV3 em vaig assabentar que aquesta idíl·lica i meravellosa professió també tenia la seva "banda fosca": haver de sacrificar aquells animals que calgués. Això em fa tirar enrere. I em va fer tirar enrere a marxes forçades (tant que quasi torno dins la placenta, on estava calenta i còmoda). Ja no volia executar aquella cruel professió, no volia haver de matar cap animal.
Així doncs, em va quedar el buit existencial de no saber amb què em guanyaria les garrofes i llavors, va aparèixer la idea (probablement inculcada) d'ésser metgessa. A casa, això es portava i la majoria de sèries que m'agradaven eren, exclusivament, referents al camp de la medicina; i és que, tot i ser massa jove, adorava veure "Hospital Central", entre d'altres. Però, la meva càrrega de consciència, el meu "Pepito Grillo" em va fer veure que allò tampoc estava fet per mi: no pas per la sang o les operacions sinó perquè suposava, de nou, jugar amb la vida (ara de les persones). La vida de tots els pacients que s'estiressin a la meva taula quirúrgica quedaria entre les meves mans, entre 10 dits sense ungles que haurien de procurar no fer el més mínim moviment en fals per no desgraciar la vida de tota una família, d'un cercle d'amics i del simple conegut del malalt.

D'aquesta manera, vaig quedar totalment òrfena: ja no sabia què fer, cap a on tirar i el temps corria. Però, com una il·luminació divina, em va venir la idea: ja sabia què faria. Jo era de vacances a Menorca, perfectament estirada sobre un matalàs infal·lible enmig de les aigües cristal·lines de l'illa quan ho vaig veure clar: havia de ser periodista. La idea no va ser flor d'estiu i és que el meu estimat subconscient (gràcies un i mil cops estimat!) i la meva genètica m'havien dotat d'eines necessàries: què més pot caldre en aquesta professió que empenta i molta xerrameca? Què més necessita un bon periodista que un apreci incondicional per la comunicació, per les històries i un enorme sentiment de curiositat?
Crec que presento totes aquestes qualitats i per això vull ser periodista i vull, d'aquí deu anys treballar-hi. Espero i desitjo no ser un dels molts periodistes frustrats que han hagut d'acabar treballant de repartidors de pizzes en comptes de per allò que havien estudiat.

Ho vull i, si m'ho he proposat, ho penso aconseguir. Així que, ho sento però el meu màxim contacte amb el món del periodisme quan era un tres pam i mig era acompanyar el meu pare cada diumenge al quiosc. Penso ser la dona que encoratgi, des de les pàgines d'un diari, la nena de l'endemà que acompanyi el seu pare al quiosc a ser periodista i poder gaudir d'aquesta professió.

#MarionaDixit

L'arròs negre és bo.

Segons Viquièdia, un arròs negre és: "un plat d'arròs sec, similar a la paella, però d'aspecte i gust diferents per la base de marisc i perquè sol contenir ceba i all, a diferència de la paella valenciana.
La base del plat és la sèpia i el calamar, encara que freqüentment el brou es pot fer d'uns altres peixos i mariscs. Sobre aquest brou s'afegeix l'arròs, que es deixa coure de més a menys fins que l'aigua desaparegui. L'aspecte negrenc de l'arròs és per la tinta del calamar que s'hi afegeix. Se sol menjar acompanyat d'allioli."
I és que tot i el color i el nom que té, aquest arròs és, a parer personal, ben bo. Tot i  l'aspecte que presenta és un arròs gustós que un cop t'arrisques a provar, no te'n penedeixes. Te'l mires amb ullets i pregues perquè, qui el reparteixi, te n'ofereixi una segona cullerada (o un segon plat sencer).

Així com passa amb aquesta mena d'arròs, el periodisme és un plat d'aspecte amarg però gust dolç. Encara que el futur -o si més no, el present- sigui negre (tant o més que el plat de paella), el periodisme és una feina vocacional que demana una total implicació del periodista i és que aquest hi ha de dedicar, diàriament, 27 hores posant-hi els 6 sentits de què disposa.
Personalment, i des d'una vessant molt optimista, considero que el periodisme necessita, com qualsevol sistema, professió, ocupació, etc... moments de crisi des dels quals i a partir dels quals poder-se "reinventar" (aquest mot que crec que ja hem sentit més cops que "selectivitat") i poder fer una espècie de "purga" interna.
Aquesta professió (i crec que totes les que exigeixen un enorme compromís de qui les desenvolupa) necessiten viure moments incerts per aturar-se a pensar què s'està fent malament i què es pot millorar: si no fos així, com haguéssim pogut acceptar l'aparició de la premsa digital?
Crec que, més que res, és la visió catastrofista instaurada en la nostra societat la que ens fa veure el paper i la posició del periodisme com el que arriba últim allà on regalen quelcom: sense res, ni ofici ni benefici.
El món necessitarà, ara i sempre, algú que li expliqui què passa, per què, quan i on (i cada cop més des que la màxima llatina "Tempus fugit" ha estat presa, no com un consell, sinó com un estil de vida).
Trobo que (digueu-me ingènua), el periodisme sobreviurà a aquest moment i la professió tindrà i té FUTUR (no sé si excel·lent o només bo); però el té per què, sinó, què faig jo aquí?

#MarionaDixit

"Mitjanit era tocada i..."

Corredisses, crits, insults, papers que volen, gomes que no s'aturen, tecles d'ordinador que no deixen de sonar, portes que s'obren i es tanquen, e-mails plens de documents que van de taula en taula, imatges que no convencen, articles en què s'esborra un mot i se n'afegeix un altre mil vegades ( i una més). Dubtes, dubtes i més dubtes sobre si publicar A o B, si escriure-ho com X o Y; fins que, són les 12. LA REDACCIÓ S'HA DE TANCAR. El diari ha d'estar acabat, enllestit perquè s'ha de dur a impremta. Demà de bon matí ha de ser als quioscos d'arreu. Fi de la feina del periodista: l'haurà fet millor o pitjor però aquelles (5,10,15 línies /2,3, 5 pàgines) sortiran publicades l'endemà, en paper. Ja no podrà modificar ni un punt, ni una coma. El que hagi dit (sigui correcte o no) quedarà allà; i és que ja ho deien els llatins: Verba volant, scripta manent. 

Així és com m'havia imaginat sempre, des de la meva humilitat i desconeixença, què era i com funcionava un consell de redacció d'un diari (nacional, internacional o local). I, després d'haver-ho pogut provar jo, en primera persona, tal i com si fos una periodista del diari més prestigiós del món, puc afirmar, amb rotunditat que la meva descripció és certa lletra per lletra. 
El simulacre de consell de redacció que vam dur a terme a la classe de Fonaments va ser un meravellós caos: tot i que no ens posàvem d'acord en res respecte la portada del nostre suposat diari català de tirada estatal i neutral, vaig sentir com per les meves venes, hi corria quelcom més que sang, glòbuls vermells, oxigen i aliment; hi corria "el gen periodístic". Allò que m'impulsava a defensar les sis notícies, que jo considerava que havien d'anar en portada, davant de tot i de tothom.
Durant la classe i entre un munt de notícies i uns companys amb qui discrepava en certs punts però amb els que em vaig acabar avenint de manera estupenda, em vaig sentir talment com una periodista. I la sensació, estimats lectors, em va encantar.

Després del seminari i de, tot i moltes discussions i alguna mala cara, haver-nos posat d'acord amb els companys i haver confegit una portada objectiva i equilibrada, puc assegurar que fer la primera plana d'un diari, aquella que et decantarà a comprar el diari Z o G, no és pas tasca fàcil. Suposa molta paciència, saber treballar en grup i tenir la ment freda (o el més freda possible) per deixar de banda sentiments i opinions personals per oferir als lectors l'escena més objectiva i transparent possible de l'actualitat.

Sense dubte, repetiria. I, com deia La Trinca, un cop més em donarien les dotze i encara correria i esborraria mots.

#MarionaDixit

Per poder avançar, s'ha de fer MEMÒRIA

Tret de sortida a la commemoració dels 50 anys de les declaracions de l'abat Escarré contra el règim franquista a "Le Monde"

Ramon Radó - 15/11/2013 - 06.45h.

Imatge de l'abat Aureli Maria Escarré.

• 1 | 
• 2

"El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix als principis de base del cristianisme". El 14 de novembre de 1963, aquest dijous ha fet 50 anys, el que llavors era el diari més important del món, el francès "Le Monde", publicava en portada aquesta frase de l'aleshores abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré. El titular era només el primer tastet d'unes declaracions en què Escarré defensava que "Catalunya és una nació" i que "el poble ha d'escollir el seu govern i ha de poder canviar-lo si ho desitja: això és la llibertat". L'abat de Montserrat també criticava que "la falta de justícia social fa por" i lamentava que, des del final de la Guerra Civil, no hi havia hagut "vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria".

"Van ser unes declaracions molt explosives". El pare Josep Massot,Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any passat, en aquell moment feia un any que havia entrat a Montserrat; recorda que la comunitat de Montserrat va conèixer les paraules d'Escarré "de seguida", però la major part de la ciutadania no, fins més endavant. "Als quioscos es va retirar 'Le Monde' i la majoria de la gent se'n va assabentar més tard gràcies a les edicions clandestines que es van fer."

Jordi Vila-Abadal, aleshores també monjo de Montserrat i autor de la biografia d'Escarré "L'abat d'un poble", assenyala que a la comunitat es van viure amb "un cert estupor" les declaracions de l'abat. "A alguns monjos els semblava excessiu que un monjo es pronunciés d'aquella manera, no perquè no estiguessin en contra del règim, sinó perquè creien que era ficar-se en política", indica.

"Molts antifranquistes es van sentir acompanyats"

El biògraf d'Escarré opina que les declaracions al diari francès "van ser molt importants per al país perquè, a la dictadura, hi havia gent antifranquista, però també hi havia molta gent que era molt tèbia. Aquelles paraules van ser claus perquè molta gent fes el canvi d'una posició més tèbia a una posició antifranquista".

En aquest context, Massot emmarca les paraules d'Escarré en "l'ambient que hi havia a Catalunya arran del Concili Vaticà II". De fet, a "Le Monde" l'abat de Montserrat citava l'encíclica "Pacem in terris", escrita per Joan XXIII. "Sense aquesta encíclica, que reconeixia públicament els drets de l'home, aquestes declaracions no haurien estat possibles", conclou el monjo i filòleg.

Per la seva banda, Vila-Abadal recorda que les paraules a "Le Monde" se sumaven a altres declaracions d'Escarré, com una homilia de setmanes abans en què havia afirmat que "allí on no hi ha llibertat autèntica, no hi ha justícia, i és el que passa a Espanya". Tot plegat va fer, apunta, que "molta gent antifranquista i que eren a la resistència se sentissin molt acompanyats". Per a Escarré, però, va suposar un exili forçat a la Llombardia, d'on només va poder tornar just abans de morir.

Una exposició i diverses activitats

Per commemorar els 50 anys d'aquestes declaracions, aquest dijous al vespre s'ha inaugurat al Col·legi de Periodistes l'exposició "Premsa i dictadura: l'abat Escarré a 'Le Monde'", organitzada per l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya i la Comissió Escarré. Ha estat el tret de sortida d'un programa d'actes que s'allargarà fins a mitjans de l'any vinent.

La presidenta de l'APEC, Teresa Carreras, explica que s'han decidit a impulsar aquests actes de record perquè es tracta "d'un acte de bon periodisme, perquè gràcies a un mitjà la gent es va poder informar del que passava", un fet "històric que va més enllà del fet religiós" i també pel seu vessant europeista. "En plena dictadura, tres joves catalanistes, Josep Benet, Albert Manent i Josep Maria Macip, van anar a buscar l'empara d'Europa i van aconseguir que el corresponsal del diari, José Antonio Novais, s'entrevistés amb Escarré".

Enllaç: http://www.324.cat/noticia/2217673/catalunya/Tret-de-sortida-a-la-commemoracio-dels-50-anys-de-les-declaracions-de-labat-Escarre-contra-el-regim-franquista-a-Le-Monde

"Les llàgrimes de la Melero"

(Notícia extreta del diari ARA)

MÒNICA PLANAS 

| Actualitzada el 08/11/2013 00:00

"Dijous a Els matins de TV3 l'Helena Garcia Melero va confrontar els espectadors amb un tema duríssim i molt delicat de parlar-ne a la tele. L'autora del llibre Palabras que consuelan , la Mercè Castro, ens explicava la seva vivència del dol després de la mort d'un fill. Tot just presentar la Mercè i que ella comencés a explicar amb una serenitat exquisida la seva història se't negaven els ulls. I, sorprenentment, vam descobrir de seguida que a l'Helena Garcia Melero li estava passant el mateix. I, més tard, a la redactora del programa també. Les llàgrimes s'encomanaven en qüestió de pocs segons, gairebé de manera automàtica. I era evident que el realitzador del programa feia filigranes per no dramatitzar amb imatges una conversa que pretenia ser tot el contrari. Mostrava les mans de la convidada, una fotografia del decorat... perquè l'entrevista ja era prou emotiva i contundent per afegir-hi les llàgrimes. És el que té la televisió pública: que fuig del sensacionalisme quan, en una altra cadena, es recrearien en el pla detall de la llàgrima de la presentadora que procura fer el cor fort. La trucada d'una mare que havia perdut feia un mes el seu fill de dos anys per una leucèmia va tornar a commoure'ns. Als espectadors, a la Melero i als companys de la tertúlia. L'Empar Moliner, que va aconseguir captenir-se tot i la consternació global, va poder preguntar i agafar el relleu de l'Helena en algun instant complicat. A mesura que avançava la conversa vam sentir fins i tot com algú se sonava fora de pla. I semblava més per causes emotives que víriques. No eren ni les dotze del migdia que la tele ens havia deixat fora de joc i vam comprovar com la pantalla és un molt bon conductor de l'empatia a l'hora d'acompanyar algú en el sentiment. Tot i el discurs positiu i raonable de la Mercè Castro, tot i l'afany del realitzador per no burxar en la ferida, tot i la lluita de la Melero per executar de manera professional la seva feina, hi ha un tema universal que té una potència extrema per commoure't com a espectador. Especialment si tens fills. Inicialment, si vaig aguantar davant la pantalla va ser, exclusivament, per motius televisius professionals. Personalment hauria canviat de canal per no afrontar aquelles pors vitals que mai no vols mirar de cara. Va ser un instant televisiu contradictori del qual al final no gosaves apartar la mirada pel profund respecte i compassió que et provocaven aquelles mares."

Crec que està tot dit. 

E-cult, perquè no et faci WERTgonya estar al dia!

"Un projecte jove, innovador, fet amb ganes i il•lusió, fresc, àgil i divulgatiu vers l’actualitat cultural del nostre país"; això és E-Cult, la revista quinzenal que començarà a publicar el nostre equip a partir del gener de 2014. 

El primer número, que serà de franc amb el diari ARA –amb qui hem pogut firmar un contracte perquè ens promocioni i faci saber als seus lectors l’existència del nostre magazín- explicarà què és i en què consistirà la revista.

La revista busca cobrir i concedir espai a tots els àmbits culturals; així doncs, teatre, dansa, cinema, literatura, música, arquitectura, escultura i pintura trobaran i tindran, per fi, el lloc que es mereixen en els quioscos. La idea neix com a resposta de la manca d’un suport en paper que informi sobre la múltiple i molt diversa oferta cultural que s’ofereix arreu dels Països Catalans i que –a parer nostre- no té el lloc que li correspon en l’actual món de la comunicació. La cultura, clau i base de qualsevol civilització es mereix, pel que es veu, quatre minses pàgines de qualsevol diari en què només s’informa, a més, de les activitats més rellevants. 

E-Cult voldrà informar sobre totes les activitats programades perquè ningú es quedi a casa, per promoure la cultura i per despertar entre els joves l’interès per obrir una revista que sigui de quelcom més que d’esports, bellesa i moda o motor. Així doncs, la nostra idea- encarada cap a un públic jove-disposarà d’una secció per a cadascuna de les arts ja exposades on s’intentarà encabir totes les representacions i esdeveniments referents a cadascuna d’aquestes, s’esdevinguin on s’esdevinguin i tinguin la rellevància que tinguin. 

Seguint amb la idea de difondre-la, principalment, entre els joves, els periodistes que hi treballin seran estudiants del grau o periodistes que s’acaben de treure el títol i que, atenent-nos a la situació actual, molt difícilment trobarien feina. D’aquesta manera, la revista esdevindrà una cosa “per als joves i dels joves” ja que ells mateixos la confegiran. 

Arrel de la dificultat que suposaria publicar-la setmanalment, des de l’equip de direcció hem acordat que sigui d’edició quinzenal per poder elaborar amb suficient temps tots i cadascun dels punts de què parlem i per poder-nos assegurar, alhora, que cobrim tota la oferta del sector. A més a més, la revista comptarà amb una secció d’entrevistes en què intentarem parlar amb els protagonistes d’aquell acte que ens sembli més interessant o d’aquell que creguem que passarà més desapercebut per així, promocionar-lo. 

 Alhora, per despertar el “cuquet culte” que tots duem nostre, la revista inclourà una secció d’efemèrides, cites i crítica cultural que farem entre tots i que ens permetrà fer-nos-la encara més nostra. Creiem també, i observant la difícil situació que viu el sector culinari, proposarem locals on els espectadors puguin anar a fer un mos o a prendre quelcom abans o després per donar, també, vida als locals propers. 

Entenent la velocitat a què es difon la informació avui dia, la revista disposarà d’una aplicació per a mòbils intel•ligents i tauletes i un bloc en què actualitzarem, diàriament, l’agenda cultural i anirem informant sobre què inclourà la revista per tal que la gent la vulgui comprar. Els lectors podran així, donar el seu parer sobre les activitats culturals que recomanem o sobre els locals que suggerim. A més, comptarem amb un compte a Facebook, un a Twitter i un a Instagram en què anirem, igual que al bloc, informant de l’actualitat més recent i avançarem els continguts “exclusius de la revista en format paper. 

El finançament l’aconseguirem mitjançant diferents vies: l’acord amb el diari ARA ens reportarà una petita quantitat de diners que, sumats als nostres estalvis i als anuncis que vulguin pagar establiments gastronòmics o culturals ens ajudaran –esperem- a subsistir en el difícil i dur món de les publicacions en paper.

La redacció, instal•lada a un àtic al centre de Barcelona –que no haurem de comprar ni llogar ja que és propietat d’una de les companyes- serà integrada i s’hi actualitzarà el contingut multimèdia i s’imprimirà la revista. Així doncs, la revista comptarà amb un director (càrrec que ocuparé assumint la responsabilitat de coordinar i organitzar el material que inclourem en la revista; és a dir, de ser la gatekeeper i de fer quadrar els balanços econòmics –amb l’ajut d’una gestoria independent-); un editor/a que revisarà l’exemplar abans de ser imprès i contactarà i negociarà amb els possibles anunciants; i diversos redactors que crearan cada secció (entenent però, que no hi haurà un redactor per secció ja que això encararia enormement el projecte).

PROMOU EL PERIODISME CULTURAL, PROMOU E-CULT! 

PASSA-HO!

Sting salva un nen atrapat dins un pou

El cantant anglès Gordon Matthew Thomas Sumner, més conegut com Sting, va realitzar ahir una gesta -qualificada d'"heroïca"- en rescatar un nen que havia quedat atrapat dins un pou a la petita població d'Springfield, al pirineu aragonès. 
Els fets van ocórrer ahir al vespre després que el nen hagués estat cinc dies atrapat dins el pou en què va entrar per intentar desfer-se de les proves "d'una broma que havia anat massa lluny", segons ha declarat. El vailet ha explicat als mitjans que tot va ser arrel del regal que li va fer el seu pare pels seus 10 anys: un equip radiofònic que no va despertar cap mena d'interès en ell fins que va descobrir-ne les propietats.
Va ser llavors quan se li va ocórrer "només per passar l'estona" deixar caure la ràdio dins el pou per fer creure a qui passés que hi havia un nen. La broma que realitzava amb un micròfon des de casa seva, se li'n va anar de les mans quan el poble va quedar compungit per la notícia i varen decidir desplegar tot un equip de rescat i salvament pel pobre Timmy O'Toole -el nom que el bromista li havia donat al nen orfe atrapat-.

El noi, amb por que el poble descobrís que tot era una simple malifeta, va decidir dirigir-se de nit al lloc dels fets per intentar treure la ràdio -que duia un adhesiu amb el seu nom-; moment en què va caure. Sting va ser qui va proposar els habitants del poble rescatar la criatura i el poble s'hi va negar en descobrir que no era l'adorable Timmy O'Toole sinó el seu veí -de qui no se'n coneix el nom. 
El cantant va excavar un forat paral·lel al pou i va aconseguir així, rescatar l'infant que, després d'estar tant temps empresonat va quedar groc com podem veure en la foto que se'ns ha proporcionat des de la Comissaria de Policia de la petita localitat. (La cara però, ha estat retocada perquè no sigui identificable).

       El culpable de l'incident que ha mantingut amb l'ai al cor a tot el poble

Reinventant la història...

“Un petó d’amor sincer desperta una jove del coma a què havia estat induïda”

Ahir al vespre una jove, de qui la família no ha volgut revelar el nom, va despertar després d’haver estat 15 anys en un coma que li varen induir des de l’Hospital Clínic d’EnsomniLàndia. Els metges, que encara no s’expliquen com un jove la va despertar amb un simple petó als llavis, han fet saber als mitjans que ja no tenien cap esperança en recuperar la noia però que la mantenien en vida perquè així ho desitjava la família. Els seus 7 germans han explicat als mitjans, a través d’un comunicat, que es negaven a acceptar que la seva “estimada germana” hagués mort i que sabien que “tard o d’hora, despertaria”.

Els fets van ocórrer sobre dos de 9 d’ahir al vespre quan el jove, avituallat amb una capa i una espasa- “al més pur estil medieval”, com ha apuntat una infermera- va aparèixer a l’habitació de la noia i, sense pensar-s’ho ni un moment i davant l’astorament dels germans, la va besar. La noia, a l’instant, va recuperar la consciència, com si res hagués passat.

A hores d’ara, els metges encara li fan proves per poder aconseguir una explicació científica a aquest fet; aparentment, paranormal. Els germans però, estan convençuts que “ha estat cosa del destí i que això havia de passar”.

La pacient de 30 anys va quedar inconscient un matí després que els seus germans marxessin a treballar  i ella quedés tota sola; moment en què una vella va aprofitar per entrar d’amagatotis a casa de la família i la va obligar, a contracor, a menjar una poma enverinada. Per sort, la noia només en va menjar una part; motiu pel qual va quedar inconscient i no va morir a l’acte. La policia mai va poder esbrinar qui era la dona gran.

La jove ha declarat que està eternament agraïda al noi i que, per ella, s’ha convertit en el seu “príncep blau, aquell que apareixia en tots els contes infantils”. 

El fet tant aparentment senzill de convertir un conte en notícia és, sincerament, de tot menys senzill. Un conte com la "Blancaneus" -que tots coneixem i hem sentit en infinitat d'ocasions- esdevé un curiós cas mèdic, de llibre vaja en què entra en joc un obscur poder màgic que, realment, només es pot entendre si encara creus en els Reis Mags i vas de la mà dels pares pel carrer.

Tot i així, és agradable haver de fer aquesta mena de feines perquè recuperen la part més infantil i pura de cadascun; i és que, a qui no li ha agradat haver de tornar a pensar en aquests contes?; i alhora, obliguen a posar-nos en pràctica les tècniques que ens estant intentant ensenyar des de la facultat.

Així que, què més puc demanar? Mesclar la millor etapa de la meva vida amb el meu somni de ser periodista és, quasi bé, com el que es relata en aquests contes: d'ensomni!!

#MarionaDixit

Per què serveix (o per què hauria de servir) estudiar Periodisme avui dia?

El Periodisme, tot i que avui dia ja no es vegi així, ha de servir -i és com s'ha emprat sempre- per comunicar allò que s'esdevé (aquí o a l'altra banda del món), per informar la població, per difondre opinions o judicis i perquè cadascú se'n pugui crear una.
I és que, al cap i a la fi, si no fos pels múltiples i diversos mitjans de comunicació (i les persones que hi treballen) que existeixen, com coneixeríem què passa arreu; i no només això, com en sabríem els motius i les conseqüències? El periodisme ens ajuda a confegir una mentalitat pròpia que, a més, normalment és discursiva i argumentativa; ja que, si sap emprar bé l'enorme oferta de tendències que existeixen en el món del periodisme, al final ens podrem acabar decantant pel BLANC o el NEGRE; i ho podrem justificar.
Aquesta bella professió ha creat el "cuquet" del coneixement en tots nosaltres, el fet de no només voler saber el què; sinó també voler conèixer el com, el per què, el quan i l'on; perquè sabem que ens ho pot oferir. 
El periodisme ens pot oferir això i molt més, és una porta oberta al món (una porta que, evidentment, pot tenir un marc diferent, un vidre més o menys opac, una cortina més o menys fina); però, al cap i a la fi una porta que ens permet fer una ullada al món i saber què ens envolta.

Temptejant amb la professió

Què és el més sobtant que us ha passat aquesta setmana? Us heu trobat un euro pel carrer? (No mentiu, això ja no passa!) Us heu trobat algú conegut? Heu perdut quelcom important? Heu obert la nevera per segon cop en mig minut i miraculosament hi havia res de nou? Bah, res comparat amb el que ens ha passat als estudiants de periodisme de la Pompeu.
Perquè, ja em perdonareu, però crec que no hi ha res més impactant que se'ns presenti un professor amb un "Ola k ase?" i instants més tard ens enviï a tots al carrer a buscar notícies "fresques" tot al·legant que havíem estat nosaltres qui havíem dit que volíem ser periodistes. Que no us ho creieu? Doncs, és cert! I són les coses que fa en Carles Singla a uns atemorits estudiants de 1r de periodisme el primer dia de Fonaments del Periodisme -l'assignatura que ell imparteix-. 
Doncs bé, així va anar la cosa: 16:05 de la tarda d'un calorós dimecres 25 de setembre. Teníem una hora. 80 estudiants de periodisme voltant pels carrers de Poblenou a la recerca de la notícia més curiosa que hagués passat al barri recentment (i, amb el handycap que no podíem parlar de la reinauguració dels Encants, LA notícia del dia!) D'aquesta manera tan peculiar va ser com vaig poder redactar la que podríem dir que és la primera notícia com a "periodista" (o, si més no, com a P del mot "periodista"). 

Inauguració d'un "Kids&Us" per a adults

L'empresa "Kids&Us School of English" obrirà al Poblenou -dos locals més enllà de la que ja disposa al C/Llacuna per a infants- una escola d'anglès; però, aquest cop per adults. Així ens ho va fer saber l'encarregada de les tardes, la senyora Marta a qui vam adreçar-nos, curiosament, per informar-nos sobre un altre tema. El que ens interessava conèixer era l'impacte de la crisi en les escoles d'idiomes (i, en especial, en una com "Kids&Us" que no només compta amb seus arreu de Catalunya; sinó que també n'ha obert a Itàlia, Bèlgica i França). 
El fet és que l'escola, no només havia notat una baixada en el nombre d'inscrits sinó que, com molt bé ens va explicar, van haver de prendre la "mesura extraordinària" d'obrir aquesta nova seu arrel de la gran demanda que havien rebut per part d'un bon nombre d'adults (pares o no dels infants que ja hi estaven matriculats) per tal de fer-hi un curs. 
Ella mateixa ens comenta que "és totalment comprensible que els adults vulguin assolir un bon nivell d'anglès, totalment necessari avui dia"; i encara més a la zona: el 22@ ( i tot el barri de Poblenou) està replè de multinacionals; fet que comporta que els seus treballadors necessitin i vulguin dominar a la perfecció la "lingua franca" del s.XXI. 
Tot i que en  desconeixem la data oficial d'obertura, la sra. Marta ens va assegurar que seria ben d'hora perquè calia que els adults "es posessin d'immediat les piles, com els nens". 


Crec que no hi ha una millor manera de "trencar el gel" amb els alumnes nous: ensenyant-los, des de bon principi, què és ser periodista i com costa exercir aquesta professió perquè, com tots sabem molt bé -i sinó, ja ho vam aprendre prou dimecres- les notícies no cauen del cel i ha de ser el periodista qui -carregat d'energia i amb un bolígraf i un paper a la mà-, les ha d'anar a cercar. 
Espero i desitjo que aquesta assignatura m'aporti tot allò que vull, i en especial, el coratge i les eines necessàries per esdevenir una periodista i una persona de profit!

HOLA! (al més pur estil del '92)

Benvinguts i benvigudes!!
Inauguro oficialment -sí, això va de veritat,eh?- aquest blog en què se suposa que hi hauré de publicar un munt de coses, un poti-poti d'allò que s'esdevingui a la meva vida (tant a nivell acadèmic com personal). 
En aquesta primera entrada simplement em vull donar a conèixer: em dic Mariona Folguera Blasco, tinc 17 anys (ep, però només fins d'aquí 5 dies!) i estudio 1r de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. 
I ara tots direu: "Periodisme? Però si avui dia no té cap sortida!! La premsa en paper està morta i qualsevol penja el que li ve de gust a Internet (i sinó, mireu la memorable noia dels "quereseres"...bé, millor no recordem aquell tràgic vídeo). Però, sabeu que us dic? Sabeu què dic a totes les persones encoratjadores que m'animen a fer una carrera "amb sortida"? 
-NO SÉ SI VIURE PAS DEL PERIODISME PERÒ ÉS EL QUE M'AGRADA I ÉS EL QUE VULL ESTUDIAR. 
I, per què? Perquè m'agrada comunicar: m'agrada saber què pensa la gent, conèixer opinions (compartint-les o dissentint-hi; tant se val!), compartir allò de què m'assabento o allò que m'expliquen, comparar i contrastar fonts, explicar el que vull i quan vull; en fi, sóc una apassionada d'aquest món tan caòtic i a què molts ja han posat el cartell de "en venta o traspàs". 
I sí, potser sí que no té "massa sortida"; però, aviam qui és el guapo (com diria "Manel") que em diu què té sortida avui dia? Què? Qui? Ningú? Doncs, el que deia: faré allò que m'agradi perquè, un cop sigui a la cua de l'atur -perquè sé que irremeiablement hi hauré de passar una temporadeta- podré dir que sóc aquí, sí, com tothom però amb un paper entre les mans que dirà que he complert el meu somni: llicenciar-me en periodisme. 

Hauré complert, d'aquí 4 anys espero, el meu "dream" -com també volia fer Martin Luther King-.
PS: No sé si ben bé m'he acabat de donar a conèixer; però crec que he deixat una cosa ben clara: penso lluitar pel que vull.
#MarionaDixit