E-cult, perquè no et faci WERTgonya estar al dia!

"Un projecte jove, innovador, fet amb ganes i il•lusió, fresc, àgil i divulgatiu vers l’actualitat cultural del nostre país"; això és E-Cult, la revista quinzenal que començarà a publicar el nostre equip a partir del gener de 2014. 
El primer número, que serà de franc amb el diari ARA –amb qui hem pogut firmar un contracte perquè ens promocioni i faci saber als seus lectors l’existència del nostre magazín- explicarà què és i en què consistirà la revista.
La revista busca cobrir i concedir espai a tots els àmbits culturals; així doncs, teatre, dansa, cinema, literatura, música, arquitectura, escultura i pintura trobaran i tindran, per fi, el lloc que es mereixen en els quioscos. La idea neix com a resposta de la manca d’un suport en paper que informi sobre la múltiple i molt diversa oferta cultural que s’ofereix arreu dels Països Catalans i que –a parer nostre- no té el lloc que li correspon en l’actual món de la comunicació. La cultura, clau i base de qualsevol civilització es mereix, pel que es veu, quatre minses pàgines de qualsevol diari en què només s’informa, a més, de les activitats més rellevants. 

E-Cult voldrà informar sobre totes les activitats programades perquè ningú es quedi a casa, per promoure la cultura i per despertar entre els joves l’interès per obrir una revista que sigui de quelcom més que d’esports, bellesa i moda o motor. Així doncs, la nostra idea- encarada cap a un públic jove-disposarà d’una secció per a cadascuna de les arts ja exposades on s’intentarà encabir totes les representacions i esdeveniments referents a cadascuna d’aquestes, s’esdevinguin on s’esdevinguin i tinguin la rellevància que tinguin. 

Seguint amb la idea de difondre-la, principalment, entre els joves, els periodistes que hi treballin seran estudiants del grau o periodistes que s’acaben de treure el títol i que, atenent-nos a la situació actual, molt difícilment trobarien feina. D’aquesta manera, la revista esdevindrà una cosa “per als joves i dels joves” ja que ells mateixos la confegiran. 
Arrel de la dificultat que suposaria publicar-la setmanalment, des de l’equip de direcció hem acordat que sigui d’edició quinzenal per poder elaborar amb suficient temps tots i cadascun dels punts de què parlem i per poder-nos assegurar, alhora, que cobrim tota la oferta del sector. A més a més, la revista comptarà amb una secció d’entrevistes en què intentarem parlar amb els protagonistes d’aquell acte que ens sembli més interessant o d’aquell que creguem que passarà més desapercebut per així, promocionar-lo. 
 Alhora, per despertar el “cuquet culte” que tots duem nostre, la revista inclourà una secció d’efemèrides, cites i crítica cultural que farem entre tots i que ens permetrà fer-nos-la encara més nostra. Creiem també, i observant la difícil situació que viu el sector culinari, proposarem locals on els espectadors puguin anar a fer un mos o a prendre quelcom abans o després per donar, també, vida als locals propers. 
Entenent la velocitat a què es difon la informació avui dia, la revista disposarà d’una aplicació per a mòbils intel•ligents i tauletes i un bloc en què actualitzarem, diàriament, l’agenda cultural i anirem informant sobre què inclourà la revista per tal que la gent la vulgui comprar. Els lectors podran així, donar el seu parer sobre les activitats culturals que recomanem o sobre els locals que suggerim. A més, comptarem amb un compte a Facebook, un a Twitter i un a Instagram en què anirem, igual que al bloc, informant de l’actualitat més recent i avançarem els continguts “exclusius de la revista en format paper. 

El finançament l’aconseguirem mitjançant diferents vies: l’acord amb el diari ARA ens reportarà una petita quantitat de diners que, sumats als nostres estalvis i als anuncis que vulguin pagar establiments gastronòmics o culturals ens ajudaran –esperem- a subsistir en el difícil i dur món de les publicacions en paper.

La redacció, instal•lada a un àtic al centre de Barcelona –que no haurem de comprar ni llogar ja que és propietat d’una de les companyes- serà integrada i s’hi actualitzarà el contingut multimèdia i s’imprimirà la revista. Així doncs, la revista comptarà amb un director (càrrec que ocuparé assumint la responsabilitat de coordinar i organitzar el material que inclourem en la revista; és a dir, de ser la gatekeeper i de fer quadrar els balanços econòmics –amb l’ajut d’una gestoria independent-); un editor/a que revisarà l’exemplar abans de ser imprès i contactarà i negociarà amb els possibles anunciants; i diversos redactors que crearan cada secció (entenent però, que no hi haurà un redactor per secció ja que això encararia enormement el projecte).


PROMOU EL PERIODISME CULTURAL, PROMOU E-CULT

PASSA-HO!

Sting salva un nen atrapat dins un pou

El cantant anglès Gordon Matthew Thomas Sumner, més conegut com Sting, va realitzar ahir una gesta -qualificada d'"heroïca"- en rescatar un nen que havia quedat atrapat dins un pou a la petita població d'Springfield, al pirineu aragonès. 
Els fets van ocórrer ahir al vespre després que el nen hagués estat cinc dies atrapat dins el pou en què va entrar per intentar desfer-se de les proves "d'una broma que havia anat massa lluny", segons ha declarat. El vailet ha explicat als mitjans que tot va ser arrel del regal que li va fer el seu pare pels seus 10 anys: un equip radiofònic que no va despertar cap mena d'interès en ell fins que va descobrir-ne les propietats.
Va ser llavors quan se li va ocórrer "només per passar l'estona" deixar caure la ràdio dins el pou per fer creure a qui passés que hi havia un nen. La broma que realitzava amb un micròfon des de casa seva, se li'n va anar de les mans quan el poble va quedar compungit per la notícia i varen decidir desplegar tot un equip de rescat i salvament pel pobre Timmy O'Toole -el nom que el bromista li havia donat al nen orfe atrapat-.

El noi, amb por que el poble descobrís que tot era una simple malifeta, va decidir dirigir-se de nit al lloc dels fets per intentar treure la ràdio -que duia un adhesiu amb el seu nom-; moment en què va caure. Sting va ser qui va proposar els habitants del poble rescatar la criatura i el poble s'hi va negar en descobrir que no era l'adorable Timmy O'Toole sinó el seu veí -de qui no se'n coneix el nom. 
El cantant va excavar un forat paral·lel al pou i va aconseguir així, rescatar l'infant que, després d'estar tant temps empresonat va quedar groc com podem veure en la foto que se'ns ha proporcionat des de la Comissaria de Policia de la petita localitat. (La cara però, ha estat retocada perquè no sigui identificable).
       El culpable de l'incident que ha mantingut amb l'ai al cor a tot el poble


Reinventant la història...

“Un petó d’amor sincer desperta una jove del coma a què havia estat induïda”


Ahir al vespre una jove, de qui la família no ha volgut revelar el nom, va despertar després d’haver estat 15 anys en un coma que li varen induir des de l’Hospital Clínic d’EnsomniLàndia. Els metges, que encara no s’expliquen com un jove la va despertar amb un simple petó als llavis, han fet saber als mitjans que ja no tenien cap esperança en recuperar la noia però que la mantenien en vida perquè així ho desitjava la família. Els seus 7 germans han explicat als mitjans, a través d’un comunicat, que es negaven a acceptar que la seva “estimada germana” hagués mort i que sabien que “tard o d’hora, despertaria”.
Els fets van ocórrer sobre dos de 9 d’ahir al vespre quan el jove, avituallat amb una capa i una espasa- “al més pur estil medieval”, com ha apuntat una infermera- va aparèixer a l’habitació de la noia i, sense pensar-s’ho ni un moment i davant l’astorament dels germans, la va besar. La noia, a l’instant, va recuperar la consciència, com si res hagués passat.
A hores d’ara, els metges encara li fan proves per poder aconseguir una explicació científica a aquest fet; aparentment, paranormal. Els germans però, estan convençuts que “ha estat cosa del destí i que això havia de passar”.
La pacient de 30 anys va quedar inconscient un matí després que els seus germans marxessin a treballar  i ella quedés tota sola; moment en què una vella va aprofitar per entrar d’amagatotis a casa de la família i la va obligar, a contracor, a menjar una poma enverinada. Per sort, la noia només en va menjar una part; motiu pel qual va quedar inconscient i no va morir a l’acte. La policia mai va poder esbrinar qui era la dona gran.

La jove ha declarat que està eternament agraïda al noi i que, per ella, s’ha convertit en el seu “príncep blau, aquell que apareixia en tots els contes infantils”. 


El fet tant aparentment senzill de convertir un conte en notícia és, sincerament, de tot menys senzill. Un conte com la "Blancaneus" -que tots coneixem i hem sentit en infinitat d'ocasions- esdevé un curiós cas mèdic, de llibre vaja en què entra en joc un obscur poder màgic que, realment, només es pot entendre si encara creus en els Reis Mags i vas de la mà dels pares pel carrer.
Tot i així, és agradable haver de fer aquesta mena de feines perquè recuperen la part més infantil i pura de cadascun; i és que, a qui no li ha agradat haver de tornar a pensar en aquests contes?; i alhora, obliguen a posar-nos en pràctica les tècniques que ens estant intentant ensenyar des de la facultat.
Així que, què més puc demanar? Mesclar la millor etapa de la meva vida amb el meu somni de ser periodista és, quasi bé, com el que es relata en aquests contes: d'ensomni!!

#MarionaDixit
Per què serveix (o per què hauria de servir) estudiar Periodisme avui dia?

El Periodisme, tot i que avui dia ja no es vegi així, ha de servir -i és com s'ha emprat sempre- per comunicar allò que s'esdevé (aquí o a l'altra banda del món), per informar la població, per difondre opinions o judicis i perquè cadascú se'n pugui crear una.
I és que, al cap i a la fi, si no fos pels múltiples i diversos mitjans de comunicació (i les persones que hi treballen) que existeixen, com coneixeríem què passa arreu; i no només això, com en sabríem els motius i les conseqüències? El periodisme ens ajuda a confegir una mentalitat pròpia que, a més, normalment és discursiva i argumentativa; ja que, si sap emprar bé l'enorme oferta de tendències que existeixen en el món del periodisme, al final ens podrem acabar decantant pel BLANC o el NEGRE; i ho podrem justificar.
Aquesta bella professió ha creat el "cuquet" del coneixement en tots nosaltres, el fet de no només voler saber el què; sinó també voler conèixer el com, el per què, el quan i l'on; perquè sabem que ens ho pot oferir. 
El periodisme ens pot oferir això i molt més, és una porta oberta al món (una porta que, evidentment, pot tenir un marc diferent, un vidre més o menys opac, una cortina més o menys fina); però, al cap i a la fi una porta que ens permet fer una ullada al món i saber què ens envolta.