El perfil de la setmana

La noia Bond que no vol ser vella

“La dama del cinema britànic´”: la dona que no es llegeix mai els guions cinematogràfics sinó que prefereix que li llegeixin per captar tots els matisos i aplicar-los a la seva interpretació. Aquesta és Judi Dench. Encara que ara ja hagi d’usar aquesta tàctica obligatòriament per culpa d’una malaltia que li ha fet perdre la visió, les seves interpretacions no s’han vist afectades. Així ho ha sabut veure l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques que l’ha nominada a l’Oscar com a millor actriu per la seva interpretació a Philomena. Una nominació més per l’estatueta d’or, i ja en són set.

El seu primer Oscar, com a actriu de repartiment, el va aconseguir l’any 1998 amb un dels papers més curts de la història del cinema en rebre aquest guardó: només li van caldre 8 minuts fent de reina Isabel I d’Anglaterra a Shakespeare in Love. La seva filiació amb el món shakespearià es va iniciar amb el seu debut teatral l’any 1951 a l’Old Vic, un teatre londinenc en què encarnà l’Ofèlia de Hamlet. La passió per l’autor anglès la va dur a unir-se 10 anys després a la Royal Shakespeare Company, una de les més il·lustres companyies de teatre britànic, i a escriure fins i tot el pròleg del llibre Shakespeare for Dummies.

Haver trepitjat tota mena d’escenaris i platós arreu del Regne Unit va permetre que aconseguís interpretar un dels papers més cobejats entre els actors britànics: ser la primera dirigent femenina de l’MI6, l’agència secreta de les pel·lícules de James Bond. Dench va dotar el personatge de tal autoritarisme que ja l’ha interpretat, des del primer cop l’any 1995 i a suggeriment de Pierce Brosnan, en set ocasions.

Mentre que l’Acadèmia Britànica de les Arts Cinematogràfiques i la Televisió va veure ràpidament el talent en la jove de York, l’Academy Awards va trigar més i totes les nominacions que ha rebut per guanyar un Oscar han estat a partir dels 63 anys. Ni això ni el problema que suposa la seva ceguesa –que ha causat que no pogués llegir el seu darrer paper a la gran pantalla- la faran retirar-se perquè no se sent vella: “a casa meva he prohibit que em diguin aquesta paraula tan grollera”, reconeix.

Les interpretacions de Dench en les diferents disciplines - cinema, televisió i teatre, el seu espai preferit- són diverses i n’hi ha per tots els gustos. La crítica ha decidit posar punt i final a la seva carrera amb aquesta pel·lícula; però el seu esperit lluitador dictarà si tornarem a veure Bond dirigit per la dona de mirada fèrria. El temps dirà. 

La crònica esportiva

Tot i que el partit és el de la setmana passada contra el Manchester City, m'he decidit a penjar-la. Ara bé, no sé quan durarà aquí!:)

Posseir no és sinònim d’aconseguir

Qualsevol assumpte s’ha de saber resoldre sempre d’una manera profitosa. No es poden deixar portes obertes per tal que res pugui desmuntar els esquemes amb què es compta i això és el que hauria d’haver fet el Barça aquesta nit contra la revelació de la Lliga de Campions d’aquest any: el Manchester City. Els blaugranes han guanyat; però amb un joc poc incisiu en què han deixat espais als rivals que, per coses del destí, els “celestes” no han sabut aprofitat.

Un partit més en la línia en què el Barça, darrerament, està malacostumant els aficionats; que, indignats, acudeixen menys a l’estadi. Els de Tata Martino han tingut de nou la possessió de la pilota (68%) però els hi ha mancat la definició necessària per poder transformar aquesta bona estadística en un fet real, tangible i, al cap i a la fi el que donarà el bitllet per a Lisboa: els gols.

Victor Valdés ha tornat a treure les castanyes del foc als blaugranes en el minut 75 quan ha pogut parar un molt bon xut de l’ex del València, David Silva. La temporada que ve, els blaugranes el trobaran a faltar. Un problemàtic Dani Alves ha volgut redimir-se de l’enorme pèrdua de pilotes que ha comès al llarg del partit amb l’encoratjador gol final; però les penitències consisteixen en fer més, molt més.

Després de les poques ocasions que ha tingut el Barça al llarg de la primera part en què ho han intentat Alexis o Xavi, qui ha cregut que el seu equip marcaria de córner davant d’uns jugadors que fan 1’88m de mitjana, ha arribat un cop més l’ajut diví. La puça ha aconseguit al minut 53 el primer gol del partit arrel d’un penal amb polèmica provocat per l’ex de l’Atlètic de Madrid, Demichelis que ha estat expulsat. Messi ha enganyat Hart i l’ha picat pel centre, tot desconcertant el porter que pensava que l’argentí repetiria la tàctica usada contra el València i el dirigiria a la banda dreta.

Manuel Pellegrini ha volgut seguir una tàctica amb firma Mourinho: intentar que el rival no marqués cap gol fora de casa ja que en l’average total de l’eliminatòria aquest valdria per dos, i facilitar la feina al seu equip a qui només li hagués calgut fer-ne un al Camp Nou per fer una passa més rumb a l’anhelada final. L’estratègia no li ha funcionat i tot i que els jugadors han tingut ocasions de marcar, com la de Negredo al minut 43 o la del bosnià Dzek al 87, amb el segon gol blaugrana l’equip ha desistit i s’ha desfet.

Tot i comptar amb Alexis en l’alineació inicial, el canvi d’aquest per Neymar i no per Pedro, qui a diferència del brasiler defensa i pressiona; la lentitud reactiva de Cesc i l’espessor en el joc de Xavi, a qui li calen molts minuts més de rodatge, els de Tata Martino han guanyat 0-2 al camp del Manchester City. El resultat pot fer pensar que l’eliminatòria ja està guanyada però veient les sorpreses que ha donat aquest equip anglès, que va vèncer el FC Bayern München de Pep Guardiola, més val no comprar el bitllet direcció Portugal. Això no s’ha acabat. 

" E, finito!"

Després de tres mesos d'entrades diverses (més o menys treballades, més o menys interessants), estimat bloc tu i jo hem acabat. Però, hem acabat de veritat o això només és l'inici d'una bella amistat com deia el gran Humphrey Bogart? Qui sap, el temps dirà.

Només puc dir que no em podia acomiadar sense, després de tant teoritzar, suposar i imaginar què és ser un periodista i què fa aquesta espècie humana dia rere dia, provar-ho. Estimats lectors (si és que hi ha algú ), us presento la meva primera aventura com a periodista: assistir a una roda de premsa! (ja només em cal un Milú). 

Tot i que ja n'havia vist moltes, moltíssimes per la televisió i havia assistit a alguna de futbol, no és el mateix -o si més no, ximpleta jo, no m'ho va semblar- assistir-hi en qualitat d'una mena de projecte de periodista. El primer dubte que se'ns va plantejar a l'Elsa Cano i a mi (la companya amb qui vaig anar), va ser a quina roda de premsa o compareixença pública de totes les que es fan cada dia, havíem d'anar; i el més important, a quina ens deixarien entrar. 

Després de consultar l'Agenda Informativa que Europa Press posa a disposició dels periodistes a la seva plana web, ens vam decidir per una possiblement modesta però interessant compareixença d'Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal PP, ja que, justament la nit anterior havien sortit publicades unes informacions que relacionaven el PP de Barcelona amb uns cobraments irregulars dins la trama  Gürtel. (Paga la pena dir que, tot i que un periodista de la Cadena SER li va preguntar per aquestes informacions, el polític va esquivar la pregunta al·legant que desconeixia la informació i que, per tant, no podia dir res al respecte). 

La breu compareixença, que va començar a les 11:45 (ni un minut més tard), va tractat sobre, segons Fernández Díaz, el preocupant increment de la inseguretat ciutadana que es viu als carrers de la ciutat comtal. 

_______________________________________________________

Fernández-Díaz acusa Trias de “baixar la guàrdia” vers la seguretat ciutadana als carrers de Barcelona

BARCELONA. (Redacció).- Alberto Fernández-Díaz, president del grup municipal PPC, ha acusat l’alcalde Xavier Trias d’haver “baixat la guàrdia en seguretat” a la ciutat comtal en una roda de premsa que ha ofert aquest matí a l’Ajuntament de Barcelona. El popular ha centrat la seva compareixença en l’augment de la inseguretat ciutadana als carrers de la ciutat i ha afirmat que tots els indicadors principals de seguretat ciutadana s’han vist incrementats respecte l’any 2009 (l’ ”any negre”), segons el polític.

El cap del PPC a l’Ajuntament ha posat accent en l’augment dels robatoris amb força que, considera, “augmenten l’alarma social que té una incidència directa en la seguretat i l’estat d’ànim de la gent del carrer”. Tot i haver estat breu en la seva intervenció, Fernández-Díaz ha deixat clar el seu malestar amb l’equip de govern i li ha demanat personalment a l’alcalde Trias que no es deixi enganyar per la davallada en el nombre de denúncies (el 2011 va ser d’un 40’6% i el 2012, d’un 35’6%) perquè, tot i aquest decreixement, “la gent reconeix ser víctima de furs però no ho denuncien”. De manera contundent ha reclamat que l’Ajuntament revisi el Pla de Seguretat.

La roda de premsa, en què també ha remarcat en darrer terme la “bona notícia” que suposarà la total reposició del cos de Bombers quan aquests es jubilin, possible després del debat al Senat “a instàncies del PP”, ha tractat alhora la represa de pràctiques incíviques per part dels barcelonins com la reaparició de neteja-vidres o la ineficàcia policial en el moment de posar multes als ciclistes incívics.

Clàudia Sacrest, Mariona Folguera, Iris Pineda, Elsa Cano i Judit Casellas (d'esquerra a dreta)

El dia però, no va acabar amb l'assistència a aquest acte sinó que, afortunadament també vàrem poder assistir (una mica d'estranquis) a la continuació del Debat sobre el deute entre la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona a la Sala Lluís Companys. 

Mariona Folguera, Elsa Cano i Iris Pineda (d'esquerra a dreta)

#MarionaDixit

"Veritas odium parit"

Els llatins, gent molt sàvia, ja ho deien ben clar: la veritat, requisit indispensable per exercir qualsevol activitat vital: des d'establir una relació (comercial, íntima, amical) a desenvolupar un treball és LA conditio sine qua non perquè l'empresa en què ens capfiquem, resulti (i resulti de manera exitosa, és clar).

Però, què és la veritat? Segons el DIEC, aquest concepte no només té una accepció; sinó que en té múltiples:

“Conformitat amb allò que és, ha estat o serà. Establir la veritat d’una proposició. Negar la veritat d’una asserció. 

1 2 f. [LC] [FS] Coneixença, idea, d’una cosa conforme al que ella és. L’estudi de la veritat. 

1 3 f. [LC] [FS] Allò que realment és, realitat. Ell ha dit la veritat. A dir veritat, hem de reconèixer que ells en saben més. Això que ell ha contat és la pura veritat. 

1 4 f. [LC] [FS] Proposició que no es pot negar racionalment. Veritats científiques, filosòfiques."

Així doncs, com podem definir-la? Amb quina d’aquestes explicacions ens hem de basar? Perquè, només ens n’hem de basar en una o en podem fer un poti-poti?

Veient la confusió que genera ja aquest mot només d’entrada, el món del periodisme (no gens recargolat i complicat), va decidir vés a saber quan, com, per qui i per què, que els professionals d’aquest sector no es podien conformar amb proveir els ciutadans amb “la veritat” sinó que en confegirien un matís més: “la veritat periodística”.

I, què és aquesta veritat? A parer personal -el d’una estudiant de primer de carrera que no sap ben bé ni què s’amaga darrere la P de Periodisme-, aquesta veritat és l’explicació ideada pels professionals per excusar-se vers la difícil, i crec que impossible, tasca d’oferir la veritat.

Trobo que la veritat, tot i ser indispensable i pregonar-se als quatre vents, és impossible de trobar en cap mitjà. La paraula, el concepte, amb totes les seves lletres és tant fàcil d’aconseguir com de trobar l’Atlàntida. I, per què? Doncs, més que res perquè totes les notícies, reportatges, cròniques, anàlisi, editorials,etc.. estan fets per persones; per humans que, com qualsevol persona que no treballi de periodista, també viu en un entorn familiar i social, que també té unes fílies i fòbies, que també té uns coneixements adquirits i que també sent.

És aquest el motiu pel qual els periodistes busquen, com a primer i més important, criteri perquè em temo que ni ells mateixos l’han trobat en el sentit més pur. Qualsevol informació ha passat  -i està passant en aquest mateix instant- per mil i una mans i cadascuna creurà i pensarà coses diferents: el redactor voldrà que es publiqui A i s’elimini B, el cap de redacció voldrà que s’expliqui C i només es nomeni B i el director del mitjà en qüestió desitjarà donar a conèixer F.

D’aquesta manera, i per la mateixa funció de “gatekeeper” que exerceix cadascú en aquesta professió, la veritat absoluta és impossible d’assolir però ha de ser aquell bri d’aire que ens faci llevar-nos cada dia disposats a fer la nostra feina, a fer-la bé intentant oblidar el màxim possible les nostres conviccions, aficions, desitjos i tírries per entregar-nos per complet a la feina per què hem lluitat tant i que, en teoria, estimem: el BON periodisme.

Crec que l’únic indicador per saber si fem bé la nostra feina, serà conèixer quina repercussió té en els cercles influents i implicats: si expliquem la bona veritat (la que normalment es busca ocultar), ens crearem odi cap a la nostra figura; i és que, quin bon periodista no és odiat per algú amb criteri o motius justificats per a fer-ho?

En el món del periodisme, SEMPRE és:

#MarionaDixit

Practicant amb la professió

Entrevistem a Rita Ampurdanès i Trobada, nascuda l'any 1933 a Tragó de Peramola (Lleida) en una família d'humils pagesos lleidatans. De petita, es va traslladar amb els seus dos germans i els seus pares a una masia a Artesa de Segre i anys més tard, ja casada, a Preixens. A causa d'un accident de trànsit que patí el seu marit, Francesc Folguera Mercadal, es traslladà a Barcelona on hi visqué 35 anys fins que, ara fa 23 anys, es va traslladar a Mollet on actualment, pinta i fa poemes per distreure's i passar l'estona. 

Pregunta: Encara que era molt petita quan va començar la Guerra Civil, què en recorda? Què van haver de fer?

Resposta: La guerra va ser una època molt dura en què recordo que vaig passar gana, molta gana. Nosaltres (la seva família i ella) que vivíem a la masia (el Mas Ampurdanès, a Artesa de Segre) vam haver de fugir de casa perquè no paraven de bombardejar la zona i refugiar-nos a la muntanya de Salgar (prop d'Artesa), on hi havia totes les famílies de la zona. 

Quan no teníem menjar, el meu pare baixava a la masia a buscar alguna cosa perquè allà hi vam deixar tots els animals i les conserves i un dia, es va trobar amb uns lladres que li van disparar dos trets: un a un ull i l'altre a la boca que li va travessar tota la boca. Va quedar desgraciat.

Jo recordo com veia que queien bombes, com no paraven de caure bombes però, per sort, cap va malmetre la masia. Si hi hagués passat res, no sé on hauríem anat a viure acabada la guerra: allà ho teníem tot. 

P: Què recorda de l'escola a què va anar? Estudiaven el mateix nois i noies?

R: Els meus germans (Joan i Josep) i jo vam anar a l'escola pocs anys perquè havíem d'ajudar els nostres pares amb totes les tasques a la masia. Però els anys que hi vam anar, ells estudiaven coses diferents que jo. A les noies, per exemple, ens obligaven a fer "Corte y confección": una classe on ens van ensenyar a cosir, bordar, planxar, etc... Recordo que jo també volia fer matemàtiques com els meus germans i un dia, quan vaig preguntar si en podia fer, em van dir que no, que allò era cosa d'homes i que jo havia d'aprendre bé a fer les tasques de la llar perquè, quan tingués un marit, el pogués servir. Allò em va desconcertar i indignar, per què no podia fer jo matemàtiques de veritat com els meus germans?

________________________________________________________________________

Els nois i les noies eren educats de manera diferent durant l'època franquista

Rita Ampurdanès i Trobada, tragonenca de 80 anys, ha explicat en una entrevista concedida a una estudiant de primer de periodisme de la UPF que, durant l’època franquista els nois i noies no estudiaven el mateix; sinó que “ells  (els seus germans, Joan i Josep) estudiaven coses diferents que jo”.

Segons ha confessat la senyora Ampurdanès, tot i que van anar poc temps a l’escola “perquè havíem d’ajudar els nostres pares amb totes les tasques a la masia” els seus germans feien matemàtiques “de veritat”; mentre que ella feia “Corte y confección”: una assignatura implantada durant l’època franquista que només s’impartia a les dones en què se les ensenyava a fer tasques domèstiques com cosir. Ella, indignada pel tracte diferent que rebia vers els seus germans, un dia va demanar per què no podia fer el mateix que feien ells. “Em van dir que no, que allò era cosa d’homes i que jo havia d’aprendre bé a fer les tasques de la llar” per poder servir, en un futur, el seu marit.

La molletenca d’acollida ha explicat també que recorda la Guerra Civil com uns anys en què “vaig passar gana, molta gana” i on va viure una dels moments més traumàtics de la seva vida: veure el seu pare “desgraciat” en rebre dos trets d’uns lladres que es va trobar a casa seva. Tot i així, també recordo amb un somriure de felicitat a la cara que “veia que queien bombes, com no paraven de caure bombes però per sort, cap va malmetre la masia” on van poder tornar després que s’acabés la guerra. 

______________________________________________________________________________

Trobo que entrevistar una persona és la millor manera de conèixer la història, de conèixer tant els esdeveniments històrics a nivell general com les anècdotes personals que permeten configurar-se una visió més completa i potser més realista de què va suposar cada fet en concret. A vegades, quan estudiem història, ens ho prenem com quelcom aliè a nosaltres que va passar en un altre temps i en un altre temps quan, realment, etapes com la Guerra Civil van esdevenir-se on ara vivim i no fa tants anys.

A més, posar-se davant d'algú, requereix coratge i valor ja que, molts cops, no saps què t'explicarà o com t'afectarà i, sigui el que sigui, has de mantenir la positura i prendre notes per confegir, després, la notícia.  

Les entrevistes són un dels gèneres periodístics que més m'agraden i m'apassionen: parlar cara a cara amb algú (sigui més o menys famós), de tu a tu, és quelcom meravellós. 

Jo una cava, si us plau; o no, millor un Akita Inu, o....

Des que era un marrec, l'adjectiu quasi bé preferit pels de casa per cridar-me (es disputaven EL lloc amb patufet) sempre havia volgut ser veterinària.
Doncs sí, em sap greu dir-ho però adorava els animals i tenia molt clar que la meva funció en aquest món havia de ser curar-los, acaronar-los quan els abandonessin, acollir-los i fer-los feliços. Aquesta era, fins fa un temps, la resposta que donava sempre que algú em feia la pregunta de què volia ser de gran. Ho tenia clar, claríssim; quasi que ja m'havia comprat la bata i el fonendoscopi quan, de cop i gràcies en part al programa "Veterinaris" de TV3 em vaig assabentar que aquesta idíl·lica i meravellosa professió també tenia la seva "banda fosca": haver de sacrificar aquells animals que calgués. Això em fa tirar enrere. I em va fer tirar enrere a marxes forçades (tant que quasi torno dins la placenta, on estava calenta i còmoda). Ja no volia executar aquella cruel professió, no volia haver de matar cap animal.
Així doncs, em va quedar el buit existencial de no saber amb què em guanyaria les garrofes i llavors, va aparèixer la idea (probablement inculcada) d'ésser metgessa. A casa, això es portava i la majoria de sèries que m'agradaven eren, exclusivament, referents al camp de la medicina; i és que, tot i ser massa jove, adorava veure "Hospital Central", entre d'altres. Però, la meva càrrega de consciència, el meu "Pepito Grillo" em va fer veure que allò tampoc estava fet per mi: no pas per la sang o les operacions sinó perquè suposava, de nou, jugar amb la vida (ara de les persones). La vida de tots els pacients que s'estiressin a la meva taula quirúrgica quedaria entre les meves mans, entre 10 dits sense ungles que haurien de procurar no fer el més mínim moviment en fals per no desgraciar la vida de tota una família, d'un cercle d'amics i del simple conegut del malalt.

D'aquesta manera, vaig quedar totalment òrfena: ja no sabia què fer, cap a on tirar i el temps corria. Però, com una il·luminació divina, em va venir la idea: ja sabia què faria. Jo era de vacances a Menorca, perfectament estirada sobre un matalàs infal·lible enmig de les aigües cristal·lines de l'illa quan ho vaig veure clar: havia de ser periodista. La idea no va ser flor d'estiu i és que el meu estimat subconscient (gràcies un i mil cops estimat!) i la meva genètica m'havien dotat d'eines necessàries: què més pot caldre en aquesta professió que empenta i molta xerrameca? Què més necessita un bon periodista que un apreci incondicional per la comunicació, per les històries i un enorme sentiment de curiositat?
Crec que presento totes aquestes qualitats i per això vull ser periodista i vull, d'aquí deu anys treballar-hi. Espero i desitjo no ser un dels molts periodistes frustrats que han hagut d'acabar treballant de repartidors de pizzes en comptes de per allò que havien estudiat.

Ho vull i, si m'ho he proposat, ho penso aconseguir. Així que, ho sento però el meu màxim contacte amb el món del periodisme quan era un tres pam i mig era acompanyar el meu pare cada diumenge al quiosc. Penso ser la dona que encoratgi, des de les pàgines d'un diari, la nena de l'endemà que acompanyi el seu pare al quiosc a ser periodista i poder gaudir d'aquesta professió.

#MarionaDixit

L'arròs negre és bo.

Segons Viquièdia, un arròs negre és: "un plat d'arròs sec, similar a la paella, però d'aspecte i gust diferents per la base de marisc i perquè sol contenir ceba i all, a diferència de la paella valenciana.
La base del plat és la sèpia i el calamar, encara que freqüentment el brou es pot fer d'uns altres peixos i mariscs. Sobre aquest brou s'afegeix l'arròs, que es deixa coure de més a menys fins que l'aigua desaparegui. L'aspecte negrenc de l'arròs és per la tinta del calamar que s'hi afegeix. Se sol menjar acompanyat d'allioli."
I és que tot i el color i el nom que té, aquest arròs és, a parer personal, ben bo. Tot i  l'aspecte que presenta és un arròs gustós que un cop t'arrisques a provar, no te'n penedeixes. Te'l mires amb ullets i pregues perquè, qui el reparteixi, te n'ofereixi una segona cullerada (o un segon plat sencer).

Així com passa amb aquesta mena d'arròs, el periodisme és un plat d'aspecte amarg però gust dolç. Encara que el futur -o si més no, el present- sigui negre (tant o més que el plat de paella), el periodisme és una feina vocacional que demana una total implicació del periodista i és que aquest hi ha de dedicar, diàriament, 27 hores posant-hi els 6 sentits de què disposa.
Personalment, i des d'una vessant molt optimista, considero que el periodisme necessita, com qualsevol sistema, professió, ocupació, etc... moments de crisi des dels quals i a partir dels quals poder-se "reinventar" (aquest mot que crec que ja hem sentit més cops que "selectivitat") i poder fer una espècie de "purga" interna.
Aquesta professió (i crec que totes les que exigeixen un enorme compromís de qui les desenvolupa) necessiten viure moments incerts per aturar-se a pensar què s'està fent malament i què es pot millorar: si no fos així, com haguéssim pogut acceptar l'aparició de la premsa digital?
Crec que, més que res, és la visió catastrofista instaurada en la nostra societat la que ens fa veure el paper i la posició del periodisme com el que arriba últim allà on regalen quelcom: sense res, ni ofici ni benefici.
El món necessitarà, ara i sempre, algú que li expliqui què passa, per què, quan i on (i cada cop més des que la màxima llatina "Tempus fugit" ha estat presa, no com un consell, sinó com un estil de vida).
Trobo que (digueu-me ingènua), el periodisme sobreviurà a aquest moment i la professió tindrà i té FUTUR (no sé si excel·lent o només bo); però el té per què, sinó, què faig jo aquí?

#MarionaDixit