Entrevistem a Rita Ampurdanès i Trobada, nascuda l'any 1933 a Tragó de Peramola (Lleida) en una família d'humils pagesos lleidatans. De petita, es va traslladar amb els seus dos germans i els seus pares a una masia a Artesa de Segre i anys més tard, ja casada, a Preixens. A causa d'un accident de trànsit que patí el seu marit, Francesc Folguera Mercadal, es traslladà a Barcelona on hi visqué 35 anys fins que, ara fa 23 anys, es va traslladar a Mollet on actualment, pinta i fa poemes per distreure's i passar l'estona.
Pregunta: Encara que era molt petita quan va començar la Guerra Civil, què en recorda? Què van haver de fer?
Resposta: La guerra va ser una època molt dura en què recordo que vaig passar gana, molta gana. Nosaltres (la seva família i ella) que vivíem a la masia (el Mas Ampurdanès, a Artesa de Segre) vam haver de fugir de casa perquè no paraven de bombardejar la zona i refugiar-nos a la muntanya de Salgar (prop d'Artesa), on hi havia totes les famílies de la zona.
Quan no teníem menjar, el meu pare baixava a la masia a buscar alguna cosa perquè allà hi vam deixar tots els animals i les conserves i un dia, es va trobar amb uns lladres que li van disparar dos trets: un a un ull i l'altre a la boca que li va travessar tota la boca. Va quedar desgraciat.
Jo recordo com veia que queien bombes, com no paraven de caure bombes però, per sort, cap va malmetre la masia. Si hi hagués passat res, no sé on hauríem anat a viure acabada la guerra: allà ho teníem tot.
P: Què recorda de l'escola a què va anar? Estudiaven el mateix nois i noies?
R: Els meus germans (Joan i Josep) i jo vam anar a l'escola pocs anys perquè havíem d'ajudar els nostres pares amb totes les tasques a la masia. Però els anys que hi vam anar, ells estudiaven coses diferents que jo. A les noies, per exemple, ens obligaven a fer "Corte y confección": una classe on ens van ensenyar a cosir, bordar, planxar, etc... Recordo que jo també volia fer matemàtiques com els meus germans i un dia, quan vaig preguntar si en podia fer, em van dir que no, que allò era cosa d'homes i que jo havia d'aprendre bé a fer les tasques de la llar perquè, quan tingués un marit, el pogués servir. Allò em va desconcertar i indignar, per què no podia fer jo matemàtiques de veritat com els meus germans?
________________________________________________________________________
Els nois i les noies eren educats de manera diferent durant l'època franquista
Rita Ampurdanès i Trobada, tragonenca de 80 anys, ha
explicat en una entrevista concedida a una estudiant de primer de periodisme de
la UPF que, durant l’època franquista els nois i noies no estudiaven el mateix;
sinó que “ells (els seus germans, Joan i
Josep) estudiaven coses diferents que jo”.
Segons ha confessat la senyora Ampurdanès, tot i que van anar
poc temps a l’escola “perquè havíem d’ajudar els nostres pares amb totes les
tasques a la masia” els seus germans feien matemàtiques “de veritat”; mentre
que ella feia “Corte y confección”: una assignatura implantada durant l’època
franquista que només s’impartia a les dones en què se les ensenyava a fer
tasques domèstiques com cosir. Ella, indignada pel tracte diferent que rebia
vers els seus germans, un dia va demanar per què no podia fer el mateix que
feien ells. “Em van dir que no, que allò era cosa d’homes i que jo havia d’aprendre
bé a fer les tasques de la llar” per poder servir, en un futur, el seu marit.
La molletenca d’acollida ha explicat també que recorda la
Guerra Civil com uns anys en què “vaig passar gana, molta gana” i on va viure
una dels moments més traumàtics de la seva vida: veure el seu pare “desgraciat”
en rebre dos trets d’uns lladres que es va trobar a casa seva. Tot i així, també
recordo amb un somriure de felicitat a la cara que “veia que queien bombes, com
no paraven de caure bombes però per sort, cap va malmetre la masia” on van
poder tornar després que s’acabés la guerra.
______________________________________________________________________________
Trobo que entrevistar una persona és la millor manera de conèixer la història, de conèixer tant els esdeveniments històrics a nivell general com les anècdotes personals que permeten configurar-se una visió més completa i potser més realista de què va suposar cada fet en concret. A vegades, quan estudiem història, ens ho prenem com quelcom aliè a nosaltres que va passar en un altre temps i en un altre temps quan, realment, etapes com la Guerra Civil van esdevenir-se on ara vivim i no fa tants anys.
A més, posar-se davant d'algú, requereix coratge i valor ja que, molts cops, no saps què t'explicarà o com t'afectarà i, sigui el que sigui, has de mantenir la positura i prendre notes per confegir, després, la notícia.
Les entrevistes són un dels gèneres periodístics que més m'agraden i m'apassionen: parlar cara a cara amb algú (sigui més o menys famós), de tu a tu, és quelcom meravellós.
