L'arròs negre és bo.

Segons Viquièdia, un arròs negre és: "un plat d'arròs sec, similar a la paella, però d'aspecte i gust diferents per la base de marisc i perquè sol contenir ceba i all, a diferència de la paella valenciana.
La base del plat és la sèpia i el calamar, encara que freqüentment el brou es pot fer d'uns altres peixos i mariscs. Sobre aquest brou s'afegeix l'arròs, que es deixa coure de més a menys fins que l'aigua desaparegui. L'aspecte negrenc de l'arròs és per la tinta del calamar que s'hi afegeix. Se sol menjar acompanyat d'allioli."
I és que tot i el color i el nom que té, aquest arròs és, a parer personal, ben bo. Tot i  l'aspecte que presenta és un arròs gustós que un cop t'arrisques a provar, no te'n penedeixes. Te'l mires amb ullets i pregues perquè, qui el reparteixi, te n'ofereixi una segona cullerada (o un segon plat sencer).

Així com passa amb aquesta mena d'arròs, el periodisme és un plat d'aspecte amarg però gust dolç. Encara que el futur -o si més no, el present- sigui negre (tant o més que el plat de paella), el periodisme és una feina vocacional que demana una total implicació del periodista i és que aquest hi ha de dedicar, diàriament, 27 hores posant-hi els 6 sentits de què disposa.
Personalment, i des d'una vessant molt optimista, considero que el periodisme necessita, com qualsevol sistema, professió, ocupació, etc... moments de crisi des dels quals i a partir dels quals poder-se "reinventar" (aquest mot que crec que ja hem sentit més cops que "selectivitat") i poder fer una espècie de "purga" interna.
Aquesta professió (i crec que totes les que exigeixen un enorme compromís de qui les desenvolupa) necessiten viure moments incerts per aturar-se a pensar què s'està fent malament i què es pot millorar: si no fos així, com haguéssim pogut acceptar l'aparició de la premsa digital?
Crec que, més que res, és la visió catastrofista instaurada en la nostra societat la que ens fa veure el paper i la posició del periodisme com el que arriba últim allà on regalen quelcom: sense res, ni ofici ni benefici.
El món necessitarà, ara i sempre, algú que li expliqui què passa, per què, quan i on (i cada cop més des que la màxima llatina "Tempus fugit" ha estat presa, no com un consell, sinó com un estil de vida).
Trobo que (digueu-me ingènua), el periodisme sobreviurà a aquest moment i la professió tindrà i té FUTUR (no sé si excel·lent o només bo); però el té per què, sinó, què faig jo aquí?

#MarionaDixit