Doncs sí, em sap greu dir-ho però adorava els animals i tenia molt clar que la meva funció en aquest món havia de ser curar-los, acaronar-los quan els abandonessin, acollir-los i fer-los feliços. Aquesta era, fins fa un temps, la resposta que donava sempre que algú em feia la pregunta de què volia ser de gran. Ho tenia clar, claríssim; quasi que ja m'havia comprat la bata i el fonendoscopi quan, de cop i gràcies en part al programa "Veterinaris" de TV3 em vaig assabentar que aquesta idíl·lica i meravellosa professió també tenia la seva "banda fosca": haver de sacrificar aquells animals que calgués. Això em fa tirar enrere. I em va fer tirar enrere a marxes forçades (tant que quasi torno dins la placenta, on estava calenta i còmoda). Ja no volia executar aquella cruel professió, no volia haver de matar cap animal.
Així doncs, em va quedar el buit existencial de no saber amb què em guanyaria les garrofes i llavors, va aparèixer la idea (probablement inculcada) d'ésser metgessa. A casa, això es portava i la majoria de sèries que m'agradaven eren, exclusivament, referents al camp de la medicina; i és que, tot i ser massa jove, adorava veure "Hospital Central", entre d'altres. Però, la meva càrrega de consciència, el meu "Pepito Grillo" em va fer veure que allò tampoc estava fet per mi: no pas per la sang o les operacions sinó perquè suposava, de nou, jugar amb la vida (ara de les persones). La vida de tots els pacients que s'estiressin a la meva taula quirúrgica quedaria entre les meves mans, entre 10 dits sense ungles que haurien de procurar no fer el més mínim moviment en fals per no desgraciar la vida de tota una família, d'un cercle d'amics i del simple conegut del malalt.
D'aquesta manera, vaig quedar totalment òrfena: ja no sabia què fer, cap a on tirar i el temps corria. Però, com una il·luminació divina, em va venir la idea: ja sabia què faria. Jo era de vacances a Menorca, perfectament estirada sobre un matalàs infal·lible enmig de les aigües cristal·lines de l'illa quan ho vaig veure clar: havia de ser periodista. La idea no va ser flor d'estiu i és que el meu estimat subconscient (gràcies un i mil cops estimat!) i la meva genètica m'havien dotat d'eines necessàries: què més pot caldre en aquesta professió que empenta i molta xerrameca? Què més necessita un bon periodista que un apreci incondicional per la comunicació, per les històries i un enorme sentiment de curiositat?
Crec que presento totes aquestes qualitats i per això vull ser periodista i vull, d'aquí deu anys treballar-hi. Espero i desitjo no ser un dels molts periodistes frustrats que han hagut d'acabar treballant de repartidors de pizzes en comptes de per allò que havien estudiat.
Ho vull i, si m'ho he proposat, ho penso aconseguir. Així que, ho sento però el meu màxim contacte amb el món del periodisme quan era un tres pam i mig era acompanyar el meu pare cada diumenge al quiosc. Penso ser la dona que encoratgi, des de les pàgines d'un diari, la nena de l'endemà que acompanyi el seu pare al quiosc a ser periodista i poder gaudir d'aquesta professió.
#MarionaDixit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada