Corredisses, crits, insults, papers que volen, gomes que no s'aturen, tecles d'ordinador que no deixen de sonar, portes que s'obren i es tanquen, e-mails plens de documents que van de taula en taula, imatges que no convencen, articles en què s'esborra un mot i se n'afegeix un altre mil vegades ( i una més). Dubtes, dubtes i més dubtes sobre si publicar A o B, si escriure-ho com X o Y; fins que, són les 12. LA REDACCIÓ S'HA DE TANCAR. El diari ha d'estar acabat, enllestit perquè s'ha de dur a impremta. Demà de bon matí ha de ser als quioscos d'arreu. Fi de la feina del periodista: l'haurà fet millor o pitjor però aquelles (5,10,15 línies /2,3, 5 pàgines) sortiran publicades l'endemà, en paper. Ja no podrà modificar ni un punt, ni una coma. El que hagi dit (sigui correcte o no) quedarà allà; i és que ja ho deien els llatins: Verba volant, scripta manent.
Així és com m'havia imaginat sempre, des de la meva humilitat i desconeixença, què era i com funcionava un consell de redacció d'un diari (nacional, internacional o local). I, després d'haver-ho pogut provar jo, en primera persona, tal i com si fos una periodista del diari més prestigiós del món, puc afirmar, amb rotunditat que la meva descripció és certa lletra per lletra.
El simulacre de consell de redacció que vam dur a terme a la classe de Fonaments va ser un meravellós caos: tot i que no ens posàvem d'acord en res respecte la portada del nostre suposat diari català de tirada estatal i neutral, vaig sentir com per les meves venes, hi corria quelcom més que sang, glòbuls vermells, oxigen i aliment; hi corria "el gen periodístic". Allò que m'impulsava a defensar les sis notícies, que jo considerava que havien d'anar en portada, davant de tot i de tothom.
Durant la classe i entre un munt de notícies i uns companys amb qui discrepava en certs punts però amb els que em vaig acabar avenint de manera estupenda, em vaig sentir talment com una periodista. I la sensació, estimats lectors, em va encantar.
Després del seminari i de, tot i moltes discussions i alguna mala cara, haver-nos posat d'acord amb els companys i haver confegit una portada objectiva i equilibrada, puc assegurar que fer la primera plana d'un diari, aquella que et decantarà a comprar el diari Z o G, no és pas tasca fàcil. Suposa molta paciència, saber treballar en grup i tenir la ment freda (o el més freda possible) per deixar de banda sentiments i opinions personals per oferir als lectors l'escena més objectiva i transparent possible de l'actualitat.
Sense dubte, repetiria. I, com deia La Trinca, un cop més em donarien les dotze i encara correria i esborraria mots.
#MarionaDixit
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada