(Notícia extreta del diari ARA)
MÒNICA PLANAS
| Actualitzada
el 08/11/2013 00:00
"Dijous a Els
matins de TV3 l'Helena Garcia Melero va confrontar els espectadors amb
un tema duríssim i molt delicat de parlar-ne a la tele. L'autora del
llibre Palabras que consuelan , la Mercè Castro, ens explicava
la seva vivència del dol després de la mort d'un fill. Tot just presentar la
Mercè i que ella comencés a explicar amb una serenitat exquisida la seva
història se't negaven els ulls. I, sorprenentment, vam descobrir de seguida que
a l'Helena Garcia Melero li estava passant el mateix. I, més tard, a la
redactora del programa també. Les llàgrimes s'encomanaven en qüestió de pocs
segons, gairebé de manera automàtica. I era evident que el realitzador del
programa feia filigranes per no dramatitzar amb imatges una conversa que
pretenia ser tot el contrari. Mostrava les mans de la convidada, una fotografia
del decorat... perquè l'entrevista ja era prou emotiva i contundent per
afegir-hi les llàgrimes. És el que té la televisió pública: que fuig del
sensacionalisme quan, en una altra cadena, es recrearien en el pla detall de la
llàgrima de la presentadora que procura fer el cor fort. La trucada d'una mare
que havia perdut feia un mes el seu fill de dos anys per una leucèmia va tornar
a commoure'ns. Als espectadors, a la Melero i als companys de la tertúlia.
L'Empar Moliner, que va aconseguir captenir-se tot i la consternació global, va
poder preguntar i agafar el relleu de l'Helena en algun instant complicat. A
mesura que avançava la conversa vam sentir fins i tot com algú se sonava fora
de pla. I semblava més per causes emotives que víriques. No eren ni les dotze
del migdia que la tele ens havia deixat fora de joc i vam comprovar com la
pantalla és un molt bon conductor de l'empatia a l'hora d'acompanyar algú en el
sentiment. Tot i el discurs positiu i raonable de la Mercè Castro, tot i
l'afany del realitzador per no burxar en la ferida, tot i la lluita de la
Melero per executar de manera professional la seva feina, hi ha un tema
universal que té una potència extrema per commoure't com a espectador.
Especialment si tens fills. Inicialment, si vaig aguantar davant la pantalla va
ser, exclusivament, per motius televisius professionals. Personalment hauria
canviat de canal per no afrontar aquelles pors vitals que mai no vols mirar de
cara. Va ser un instant televisiu contradictori del qual al final no gosaves
apartar la mirada pel profund respecte i compassió que et provocaven aquelles
mares."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada